El lector de revistes opina i recomana… Philosophie Magazine

Les revistes de filosofia, o més en general, les revistes d’idees, van conèixer un moment dolç després de la II Guerra Mundial quan Esperit liderava el pensament catòlic, Les Temps modernes decidia sobre el “progressisme” (?) o les planes de Mind dictaminaven el sentit de la racionalitat. Però tenen poc ressò de des de fa anys, per raons molt diverses. D’una banda, a la universitat tan sols compta publicar en  “revistes indexades” molt especialitzades, que s’han convertit en un autèntic malson i que sovint no llegeixen ni els qui les escriuen. Per regla general una publicació indexada està horrorosament mal redactada, però ajuda a progressar en el que abans s’anomenava cursus honorum i ara en diuen carrera acadèmica. En privat molts universitaris pensem que les revistes indexades fan més nosa que servei perquè produeixen escolàstica i impedeixen el debat d’idees, però van sortint d’esma, sense incidir en el debat públic. A la pràctica és quasi com si no existissin i qualsevol web o un compte a X té infinitament més ressò que la revista d’una facultat de filosofia provincial on només publiquen els deixebles i amics d’un catedràtic més o menys ben relacionat. 

Les revistes d’idees han anat a menys també perquè la figura de l’intel·lectual públic no és el que havia estat. La universitat no en genera (ara hi especialistes, però no generalistes) i el principi d’autoritat que provenia de la trona o d’alguna canongia a les planes dels diaris s’ha afeblit. Per bé i per mal, és molt dubtós que publicar a Le Monde, El País o La Vanguardia impressioni gaire a ningú que tingui menys de trenta-cinc anys. Els Savater, De Azua o similars, abans seguits i discutits, avui són tan sols avis remugaires, queixant-se del feminisme i dels mals del separatisme. És obvi que la seva funció oracular d’altre temps ha declinat i que no tornarà. 

En un panorama editorial molt mogut, les revistes de filosofia tenen molta menys incidència que les xarxes a l’hora de crear tendències. Però aquest és un problema que ve de lluny. Des de sempre a la filosofia li ha costat trobar públic i ara, a més, els temps tendeixen a la dispersió. En aquest sentit resulta molt interessant l’experiència de Philosophie Magazine, l’única revista filosòfica que avui es pot trobar regularment a totes les estacions de tren de França i Alemanya (i l’Ateneu Barcelonès, tot i que no a les universitats catalanes). Amb edicions en francès i alemany i un nou disseny recent (2023) sufragat amb un crowdfunding que va aconseguir més de 100.000 euros (quan d’entrada en demanava 25.000), Philosophie Magazine ha aconseguit un gruix de 50.000 lectors, gràcies bàsicament a tres coses difícils de trobar juntes: un llenguatge digerible per no especialistes, entrevistes en profunditat amb autors que marquen tendències i un eclecticisme notable en la temàtica que aborden. No ser un òrgan “de partit” té el seu mèrit al món de les idees, tot que la publicació no pot dissimular una tendència franco-francesa més pròpia de quan París era París que d’ara (quasi impossible trobar-hi un pensador italià o grec, per no dir català o croata!). 

Philosophie Magazine no s’ha proposat exportar pensament (ni tan sols Mark Alizart o Hartmut Rosa, tot i que hi surten repetidament), i com a revista la seva línia és lluny de l’adoctrinament, com s’està veient en la seva exquisida posició en el tema de Gaza. Els lectors podem no estar d’acord amb algun articulista, però sabem que se’ns tractarà com a adults i que les posicions que es presentaran seran prou diverses per fer-nos una opinió personal del tema, adobada sempre amb referències a autors clàssics i a bibliografia actual. Mentre que les revistes de filosofia tendeixen a un historicisme exagerat, Philosophie Magazine, que publica a cada número un quadern amb fragments d’algun text clàssic, és capaç de refrescar les teories i de buscar-hi implicacions contemporànies. Servir a l’estudiant i al prof al mateix temps no deixa de ser un mèrit important. I en un moment de crisi i de repensament de la democràcia també ha sabut estalviar-se tant l’Escil·la de l’autoajuda com el Caribdis del populisme (per altra banda, tan incompatibles tots dos amb el chic, amb la tradició del Collège de France i amb el sòlid disseny francès de tota la vida). No és gaire agradable viure per a les idees en aquests temps de soroll i pressa i Philosophie Magazine, que no ignora que les idees es consumeixen també a tota  velocitat, manté un model de prosa filosòfica contemporània que sap ser divers sense ser mai pedant. Això ún mèrit.  

Ramon Alcoberro Pericay. Professor de Filosofia

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *