Per salvar els mots de cada cosa (Salvador Espriu), cal més coneixement mutu, més relacions a tots els àmbits i la reciprocitat d’informació, notícies, revistes, llibres, música, cultura, art i mitjans de comunicació en català de tots els Països Catalans. Només amb més coneixement i més intel·ligència, reeixirem i salvarem tots els entrebancs que tenim avui. Així, la llengua catalana que ens agermana podrà disposar de prou autogovern i de reconeixement de sobirania per persistir, sobreviure, ésser, existir i poder viure en pau i llibertat. Per poder desenvolupar totes les potencialitats intel·lectuals i construir un pervindre viable, just, lliure, culte i digne.
En aquest enllaç podem entrar per saber quines són, algunes, de les principals revistes en català que hi ha al País Valencià. Només faré un tast i seguiré la proposta de fer-ho d’acord amb les lletres de l’inici del nom de les revistes, ordenades per l’abecedari:
A) Afers, la revista de l’Editorial Afers, té vàries subcategories: Afers / El contemporani / Arxius / Fonaments / Mirmanda / Segle XX. Afers és una editorial de Catarroja (Pais Valencià) que té seu també a Barcelona i Palma de Mallorca, abasta tots els Països Catalans i té un prestigi acreditat. Va ser fundada i és dirigida pels historiadors Vicent Olmos i Agustí Coromines; el corrector d’Afers és l’escriptor Ramon Ramon, acreditat poeta i excel·lent dietarista.
L’Aljamia és una revista de creació literària editada a Rafelbunyol (Horta Nord), per l’Agrupació Cultural Vianants el 1991 i distribuïda a tot l’àmbit dels Països Catalans. Fundada per Vicent Raga i Manel Alonso per articular un punt de trobada dels escriptors en llengua catalana de la comarca de l’Horta, i establir vincles més enllà de les fronteres administratives i ser fòrum per debatre les noves tendències, iniciatives, així com la publicació d’inèdits (teatre, narrativa, assaig i poesia). Els darrers anys, la revista L’Aljamia ha creat premis literaris a Puçol.
B) Barcella, dels pobles de la Mariola. Revista d’informació general editada pel col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola (Alcoià) que s’edita amb una periodicitat quadrimestral. L’edició digital està disponible a la xarxa de manera gratuïta un mes després que aparegui l’edició en paper als quioscs. Va ser fundada el 1997 i han publicat a les seues pàgines més de dos-cents col·laboradors, com ara Josep Guia, Pau Alabajos, Vicent Partal, Núria Cadenes o Eliseu Climent. El col·lectiu Serrella, fundat el 1995 a Banyeres de Mariola, defensa el patrimoni cultural i arquitectònic de les comarques centrals valencianes, així com l’activisme ecologista per evitar projectes que impacten negativament el País Valencià.
C) Camacuc, revista infantil, editada des del 1984 i escrita en català i dibuixada pels millors il·lustradors del País Valencià. Després de passar etapes de naixement, creixement, consolidació i crisi, el 2022 ha estat guardonada com la millor revista de còmic en català.
Caplletra, amb el subtítol Caplletra: Revista Internacional de Filologia. Està editada i publicada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM). Caplletra va aparèixer per primera vegada l’any 1986 com una iniciativa de l’IIFV de la Universitat de València; fundada i dirigida inicialment per Antoni Ferrando (1986-2001), ha estat dirigida, succesivament, per Rafael Alemany (2001-2003), Joan J. Ponsoda (2003-2004), Vicent Simbor (2004-20010), Maria Josep Cuenca (2010-2012) i Maria Josep Marín (2012-2016). Actualment està dirigida per Vicent Josep Escartí i Eulàlia Maralles. És una revista de recerca filològica: filologia catalana, cultura i literatura pròpies del País Valencià i els Països Catalans. Vinculada a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, s’hi pot accedir a través de les Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO) o des de la base de dades Dialnet.
Caràcters és una revista d’informació literària que es publica a València des del 1991. Fundada a iniciativa de Vicent Alonso, durant la seua primera època (fins el 1994), n’aparegueren deu números, amb un disseny molt acurat, a càrrec d’un col·lectiu integrat per Alonso, Vicent Berenguer, Josep Iborra, Vicent Raga i Francesc Pérez Moragón. El disseny va ser ideat per Enric Satúe, amb capçalera dibuixada per Joan Brossa. El seu contingut consisteix en informació de llibres, columnes d’opinió, entrevistes a escriptors i algunes ressenyes.
A l’octubre de 1997 aparegué el primer número de la segona època, de Caràcters, ara editada per l’IIFV (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), amb un equip coordinador format, a més de per Vicent Alonso, per Gustau Muñoz i Francesc Pérez Moragón. El nou disseny era de Josep Palacios, i a partir del número 21 se’n fa càrrec Albert Ràfols Casamada. En aquesta segona etapa Caràcters es consolida com «la revista literària de referència» en català. A més de Vicent Alonso, l’han dirigida Juli Capilla i Eduard Ramírez, i actualment n’és directora Begonya Pozo.
A l’equip de coordinació de Caràcters s’han afegit Jaume Subirana, Txema Martínez, Felip Tobar, Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà i Susana Rafart. D’ençà del número 33 (octubre de 2005) passa a ser editada per PUV (Publicacions de la Universitat de València). Als darrers anys, des del novembre del 2020, després del número 90, la revista Caràcters enceta una tercera etapa i esdevé una revista digital, com anunciava la seua directora, Begonya Pozo, en un editorial. I deixava d’aparèixer en paper, segons Tina Vallès, «la revista que no cap a la bossa» i que està compromesa amb l’actualitat de la literatura catalana, l’art i la cultura dels Països Catalans.
D) Debats, revista de cultura, poder i societat, és una publicació acadèmica vinculada a la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Naix el 1982. En la seua primera etapa fins a desembre de 2015, va publicar 129 números. El primer número va ser majoritàriament en català, llengua que va anar desapareixent de la publicació en favor de l’espanyol. Inicialment, la revista va ser dirigida pel sociòleg Josep Picó. Aquesta primera etapa està digitalitzada i es troba disponible a la web de la Institució Alfons el Magnànim. L’etapa del 2000-2015 fou dirigida per Rosa Mª Rodríguez.
L’octubre del 2016 es va presentar la nova etapa de Debats, sota la direcció del professor de la Universitat de València Joaquim Rius, al saló d’actes del Museu de la Il·lustració i la Modernitat de València. El primer número d’aquesta nova etapa, el 130, va ser el primer publicat íntegrament en català. A més, es va fer una edició en espanyol i es publiquen anuaris en anglès. La temàtica va lligada a la cultura, el poder, la identitat, el territori, el canvi social, les humanitats i la comunicació.
E) El Penjoll, Art de la Paraula: una revista autoeditada en català, creada el 1987, a Xàtiva; la versió digital d’aquesta revista s’obrí al públic el març del 2008. Compta amb escriptors com Josep Manel Vidal, Toni Cucarella i altres. L’objectiu és fomentar i difondre la llengua catalana a les comarques centrals del País Valencià. El Penjoll va commemorar, el juny del 2010, el 303è aniversari de la Crema de Xàtiva amb la projecció del documental “Illa de Xàtiva”, un documental sobre les comarques del País Valencià.
L’Espill, revista fundada el 1979 per Joan Fuster, que va prendre el nom del llibre Espill de Jaume Roig i que va deixar de publicar-se el 1991, que fou la primera època, quan va morir Joan Fuster. Tot i això, el 1999, la Universitat de València va rellançar L’Espill, en una segona etapa, i actualment és editada i dirigida per Antoni Furió i Gustau Muñoz. És una de les revistes que millor recull el batec del temps en què vivim, a través de l’assaig, la filosofia, el pensament crític, les ciències humanes, l’art i les ciències socials.
Al meu parer, L’Espill és una de les revistes en català de tot el domini lingüístic que millor recull i reflecteix aquest bategar de la nostra contemporaneïtat, els corrents de fons, el vertigen, les tendències polítiques, socials, feministes, ecologistes i intel·lectuals que emergeixen a Europa, les cruïlles, els debats i problemes més greus del món actual en què es troba la humanitat. Anàlisi de les certeses i de les incerteses en la situació crítica ecològica, el «retorn» del nou feixisme, el reptes de la geopolítica, l’occidentalisme i l’orientalisme, les noves tendències en història, els reptes… Amb traducció al català de textos en anglès, alemany, francès, italià, portuguès i altres llengües que serveixen per mirar i il·luminar el present dels Països Catalans, de la Península Ibèrica, d’Europa i el món.
El Temps és un setmanari de política i cultura editat a València per Edicions del País Valencià, des del 1984. N’és l’editor Eliseu Climent. Té redaccions a Barcelona, València i Palma. El 2001 va arribar a un tiratge de 25.000 exemplars. Des del juliol de 2017 el seu director és Manuel Lillo.
«Tenim una revista setmanal d’informació general, d’abast nacional i amb pretensions de ser una revista normal en un país normal. O sigui, allò que, les persones dedicades a l’especulació angèlica, les desanima tant, i que en diuen un peix que es mosega la cua: no hi ha país normal sense informació normal i no es pot fer informació normal sense un país normal». (Ramon Barnils)
El Temps, el maig de 2018, va posar en marxa on-line El Temps de les Arts, que va nàixer com el «continuador espiritual» de l’anterior revista trimestral El Temps d’Art, que va arribar a publicar 35 números entre els anys 2002 i 2008 i va obtenir el Premi ACCA de la crítica d’art 2005 a la millor publicació. El Temps de les Arts inclou des de teatre i concerts a articles de fons d’autors com Andreu Gomila, Pilar Parcerisas, Eduard Fontbona, Damià Amoròs o Pere Antoni Pons; i en l’àmbit arquitectònic, des del 2019, amb debats i critica de Jane Prat, Jelena Prokopejevic o Enric Massip-Bosch.
L) Lletraferit és una revista trimestral valenciana de caràcter cultural i literari publicada per Llibres la Drassana i darrerament s’ha afegit Valencia Plaza. Se centra en el País Valencià i inclou crítica de llibres, relats, ressenyes d’actes culturals i esport. Va ser fundada per Felip Bens el 1996, vinculada a l’Editorial Oronella. El 2008 aquesta publicació va desaparèixer i el 2012 va tornar als quioscs amb un nou equip vinculat a Bens. El 2018 instauraren els Premis Lletraferits. La primera etapa va estar dirigida per Andreu Tintorer i per Josep Vicent Miralles. Al consell de redacció hi ha Vicent Baydal, Toni Sabater, Felip Bens i Vicent Molins.
M) Mètode: revista en català especialitzada en la difusió de la recerca científica. Fou fundada el 1992 amb l’objectiu de ser un pont entre la ciència i la societat. Editada per la Universitat de València, difon tant els treballs de recerca fets en aquest centre com en altres centres de recerca. Dirigida des del 1999 per Martí Domínguez, actualment té un tiratge de 4.000 exemplars i la seua vocació de difusió de la ciència és tan àmplia que comprèn des de les ciències bàsiques i naturals fins alguns vessants de les humanitats i les ciències socials. Encertadament, trenca les barreres disciplinars i cerca la barreja per aprofundir més en els temes que exposa.
Des de l’any 2000 fins al 2010, la revista Mètode publica en espanyol el Anuaris corresponents a cada any. Des del número 65 (2010) la revista es publica simultàniament en català i espanyol. Des de l’any 2011 Mètode també publica un anuari en anglès, com a manera de potenciar internacionalment els continguts de la revista en aquesta llengua majoritària dins del món científic i acadèmic.
R) Recerques, subtitulada «història, economia i cultura», fundada l’any 1970, és la revista d’investigació científica semestral d’història, publicada en català i anglès. Fundada per Ramon Garrabou, Ernest Lluch, Josep Termes, Joaquim Molas i Josep Fontana. S’edita tant en format electrònic, per la Universitat Pompeu Fabra, com en paper per les Publicacions de la Universitat de València, que també en fa la distribució. Conecta tots els Països Catalans en l’anàlisi històrica, social, cultural i econòmica.
Revista Valenciana d’Etnologia és una publicació anual editada per la Diputació de València, que comença la seua trajectòria l’any 2006. La revista es planteja com una nova publicació de la mà del Museu Valencià d’Etnologia i del Servei d’Investigació d’Etnologia i Cultura Tradicional (SIECT), àrea de recerca del propi Museu. L’objectiu és visualitzar treballs d’investigació d’etnologia i d’antropologia. Està relacionada amb la revista Arxius, de l’Editorial Afers, del Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València, la revista de folklore (publicada pel Grup d’Alacant de Recerca Folklòrica) o Caramella i El Setiet.
S) Saó és la revista en català publicada al País Valencià més veterana; va ser fundada el 1976, tot i que l’endemà de la mort del dictador es reuniren, entre d’altres, Josep Maria Soriano, Josep Antoni Comes, Emili Marín i altres per crear-la. Ha estat dirigida, primer, per Josep Antoni Comes, després per Emili Marín, per Vicent Cardona i actualment per Vicent Boscà. Saó és una de les revistes editades en català després de la mort del dictador Franco que va tractar de genocidiar la llengua i la cultura catalana. Està inspirada per l’ala més oberta del Vaticà II i tracta temes d’actualitat, culturals, religiosos, socials, etcètera. Reconeix i defensa la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya, les Illes i també amb la Catalunya Nord. És conscient de la fragilitat de la llengua catalana després d’anys de dictadures i d’una «democràcia» defectuosa que no reconeix prou la diversitat lingüística i els drets humans de les llengües i cultures minoritzades, no només per banda de l‘estat sinó també per banda de la pròpia església «valenciana» que menyprea i bandeja la llengua pròpia, històrica i singular dels Països Catalans.
La revista Saó celebra un sopar anual on es fa homenatge a alguna personalitat dels Països Catalans. Saó gaudeix d’un gran prestigi pel tractament i el rigor dels temes publicats tant en l’àmbit religiós progressista, com en àmbits laics. Com deia en una entrevista Josep Antoni Comes: l’alta institució eclesiàstica del País Valencià no només estava d’esquenes a la revista Saó, sinó també a la llengua i la cultura catalana que pretén genocidiar, com si la missió de l’església «catòlica» fos exterminar el català de la faç de la Terra. El filòleg Avel·lí Flors Mas, en analitzar aquest comportament de l’alt clergat antivalencià, amb arquebisbes forasters imposats per la política assimilacionista de l’estat (espanyol, francès i italià), considera que aquest sector ultra-conservador de l’església ha esdevingut una secta i ha deixat de ser universal. Perquè l’odi que li tenen al català mostra que arroseguen i reprodueixen una política nacional-catòlica profundament antidemocràtica i contrària a la llengua i a la cultura pròpia i als drets humans fonamentals (misogínia, homofòbia, catalanofòbia, antisexualitat, reaccionarisme, foment de la pedofília i de les perversions més grolleres i més poc refinades…).
T) Tresdeu és una revista digital en català, publicada mensualment per la coorperativa audiovisual Tresdeu Media des del 2012, especialitzada en la difusió de la música en català del País Valencià, amb informació de concerts, novetats i entrevistes.
X) Xiulit és una revista de còmic editada per Pablo Herranz. Va començar a publicar-se l’abril de 2015 amb contingut de Miquel Calatayud o Sento Llobell. En el sisè número Calatayud va començar a publicar una sèrie inèdita anomenada Raboseta i Rabosot.
En castellà, no podem deixar d’assenyalar Pasajes, una revista editada per Publicacions de la Universitat de València, sobre el pensament contemporani, anàlisi de qüestions de filosofia, història, biologia, ciències humanes i ciències socials en general; anàlisis de l’holocaust, els traumes del passat, l’economia, les guerres, l’universalisme, el racisme, el revisionisme, la memòria democràtica, la socialdemocràcia, el feixisme, els drets humans, l’anticlericalisme, les resistències, el poder, la cultura, la universitat, la mercantilització del saber, els «màrgens» de l’esquerra, la justícia, els límits al creixement, la pèrdua creixent de la biodiversitat, el decreixement…
Els diaris i les revistes digitals en català més significatives, a més de les que hem assenyalat abans, són:
La Veu del País Valencià és un diari digital d’informació de les notícies del País Valencià, des del gener de 2013. Més tard va canviar a Diari La Veu i als darrers anys ha tornat a dir-se de nou La Veu del País Valencià; vinculada hi ha La Veu dels Llibres, una secció especial dedicada a fer ressenyes, comentaris i crítiques de llibres i de novetats editorials. El director és Sebastià Carratalà i el promotor i l’editor, Moisès Vizcaino. És un mitjà de comunicació en clau valenciana, sobre les notícies, la reflexió, els interessos i l’activisme al País Valencià, connectat amb la resta dels Països Catalans.
País Valencià Segle XXI articles: una revista digital d’articles d’opinió sobre la situació política actual, ressenyes de llibres, reflexions sobre l’actualitat, les ferides de les guerres, de l’economia, de la desigualtat, de les crisis ecològiques…; una web vinculada a la Universitat de València, lligada a la perspectiva crítica de Joan Fuster, fundador de L’Espill i escriptor dels assajos Nosaltres, els valencians, El País Valencià, Destinat (sobretot) als valencians, entre altres assajos, així com altres llibres de política, cultura, literatura, llengua i reflexions sobre la necessitat de vertebrar els Països Catalans com a construcció de futur per a no ser anorreats per les inèrcies i estructures institucionals que no reconeixen la vàlua de la diversitat.
Vilaweb.cat, dirigit per Assumpció Maresma i Vicent Partal, és el portal més antic informatiu en format digital dels Països Catalans; també hi ha Vilaweb Ontinyent, que ha dirigit fins fa molt poc Josep Albinyana, des de L’Olleria, i Vilaweb del País Valencià, per conèixer millor les notícies que afecten més directament la vida, la societat i la política de la valenciana gent i els lligams lingüístics, culturals, econòmics, ecològics i nacionals que compartim amb la resta dels Països Catalans. Al meu parer, el País Valencià, sense la resta del domini lingüístic i nacional català, se’n va a pastar fang.
Sal·lus Herrero i Gomar, professor de filosofia i ètica
*Fotografies fetes per membres del grup de treball
