El Procés és una revista bàsicament literària, però amb una estètica molt cuidada que inclou la fotografia, la pintura i el dibuix. La seva periodicitat és anàrquica, però el resultat d’aquesta anarquia se sol traduir en dues publicacions anuals. L’única pretensió que té és la d’arribar a la gent i ser llegida, focalitzant l’interès en una petita part de l’enorme llegat cultural i literari que té Catalunya. Sempre, però, amb la suficient qualitat estètica i literària perquè pugui atreure a qualsevol lector sensible.
-Quins han estat els vostres projectes editorials?
Com editors és la nostra primera experiència, però els perfils professionals que tenim han estat, més o menys, lligats al món de la literatura i a les publicacions, cada un a la seva manera.
-Parleu-nos dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?
L’origen de la revista es remunta al febrer de l’any 2012, l’equip editorial d’aquell moment era completament diferent. De fet, d’aquells que van promoure la revista només queda en Joaquim Armengol. La revista va néixer de la frustració i la impotència de veure com el país menystenia la cultura amb l’excusa de la crisi. Ho feien les institucions i també els mitjans de comunicació, especialment els diaris, que retallaven pàgines de cultura i fotien fora als seus fidels treballadors sense miraments, etc. Era impossible veure publicat un article literari en profunditat que realment pogués interessar a la gent. No hi havia espai, tot era retallat i molt superficial, lligat a la moda i a la publicitat. N’estàvem farts i estàvem emprenyats, i vam decidir actuar per mostrar, si més no intentar-ho, que era possible, malgrat el moment difícil que tothom passava, fer alguna cosa a nivell cultural i literari interessant, que valgués la pena i alhora ens divertís. Naturalment vam partir dels nostres gustos i afanys particulars, d’un interès compartit vers la literatura i les arts, però pensàvem que també podia ser extensible a tothom que tingués cert interès i sensibilitat cultural.
-Quin perfil de lector té la vostra publicació?
En els primers números definíem la publicació com a: “revista contracultural a l’abast de ben pocs”. Naturalment era una boutade, un frase irònica. Com que vèiem que la veritable cultura pràcticament havia desaparegut dels mitjans, i la gent semblava encantada amb aquest fet: no hi havia protestes, ningú es manifestava enlloc pel que passava amb la cultura; per força la nostra modesta publicació, que pretenia ser just el contrari del que oferien els diaris o la TV a nivell cultural, havia de ser contracultural! L’esforç de la gent per llegir El Procés havia de ser enorme comparat amb el que estava acostumada i al què hi havia aleshores; per tant, la revista havia d’interessar a “ben pocs”, a una minoria esforçada. Ah, ah, ah! Molta gent no va entendre la ironia: uns ens deien que la revista no era contracultural (segons diu el diccionari) i d’altres ens van titllar d’elitistes. Creiem, però, que és una revista per a tothom, assequible a qualsevol persona sensible que li agradi llegir i que estimi la llengua, l’art i la literatura. En realitat la revista només exigeix una mica de temps i ganes, res més.
-Com s’escullen els temes i els col·laboradors?
La revista ha derivat en números més monotemàtics dedicats bàsicament a una figura rellevant, normalment escriptors o poetes. Però al principi no era així, era totalment oberta i diversa. Els especials dedicats a Salvador Espriu i Joan Vinyoli (li vam dedicar dos números) van marcar aquest canvi. Pensem que és la millor manera d’aprofundir de veres en una personalitat de la nostra cultura. Pel que fa a com fem la tria dels autors cal dir que ho consensuem entre tots. Ens agrada tractar sempre els personatges que realment ens interessen; i si, per un motiu o altre, estan al centre de l’actualitat cultural -per exemple aquells a qui se’ls dedica un any d’homenatge-, molt millor perquè això ens ajuda. Però també posem l’ull en d’altres, com per exemple el que vam dedicar a Miquel Pairolí, un escriptor polifacètic i de gran qualitat que creiem mereix molt més atenció de la que ha tingut.
Pel que fa a com s’escullen els col·laboradors, fem una recerca d’amics, coneguts i saludats; però també d’especialistes i escriptors que puguin fer una aportació interessant sobre l’autor a qui va dedicat el monogràfic, ens hi posem en contacte i els proposem de col·laborar. Cal dir que la seva generositat i esforç no deixa de sorprendre’ns, a cada número més, perquè en els casos que accepten la proposta, i alguns repeteixen, mai podem pagar res a ningú. No tenim diners. No som una empresa, sinó uns amics que dediquem bona part del nostre temps a fer una petita aportació a la cultura catalana. Sense la generositat dels col·laboradors, i ja des del primer número, la revista seria impossible, no existiria. També publiquem d’altres articles que ens arriben si ens agraden i tenen qualitat literària.
-Com assumiu l’era web?
Amb naturalitat, de fet la nostra publicació és oberta a la xarxa, amb llicència Creative Commons. Les noves tècniques tenen coses fantàstiques, són molt bones per a difondre ràpidament la revista i fer-la arribar arreu del món. Tenir lectors a la Xina, Austràlia, Canadà, a l’Àfrica o als EUA és molt emocionant i satisfactori.
-Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper?
Tot i que pugui semblar que cada cop és més difícil, nosaltres hi creiem. I diguem això per diferents motius. Per exemple, emmagatzemar paper a casa és tot un problema, però els que hi tenim tirada l’assumim amb alegria. La practicitat del format digital és innegable, però si tens l’exemplar rondant per casa, sempre és més fàcil i còmode donar-li una ullada i dedicar-li una estona. A més a més, l’olor del paper és impagable. El dia que no puguem publicar-la en paper deixarem de fer-la, perquè creiem que el que queda realment i el que quedarà són les publicacions en paper. Quina garantia hi ha que les coses digitals perdurin? De vegades busques coses i misteriosament han desaparegut de la xarxa! És un enigma que fa pensar. Qui ho fa desaparèixer? Per què?
-I el futur de les digitals?
Aquestes no semblen que estiguin en perill, exceptuant la saturació pròpia del mitjà. En tot cas, el que no hauríem de deixar de preguntar-nos és en quina mesura el mitjà interfereix en la recepció dels continguts. Creiem que el paper i el format digital comporten temps diferents de lectura i assimilació, i això pot provocar un canvi de paradigma dels models de cultura i del seu consum.
-Quins canals de distribució i difusió feu servir?
Una pàgina web oberta a tothom, el correu electrònic, els diaris digitals, la premsa escrita quan ens fan cas, el boca orella, etc. I la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya que sempre ens ha donat suport.
-Quines revistes us enduríeu a una illa deserta?
Totes aquelles que han conformat la cultura catalana al llarg dels segles XIX i XX, és un llegat molt important; però ens agraden especialment les satíriques: L’Esquella de la Torratxa, el Be negre, Pèl i Ploma, Papitu, el Cu-Cut, etc. Ara bé, si només hagués de ser una crec que m’enduria La Llumanera de Nova York, aquella extraordinària revista il·lustrada i editada en català a finals del XIX a Nova York per l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs, una publicació mensual d’una gran qualitat de presentació i contingut. Seria meravellós que algú la reedités en facsímil. Aquestes coses tan extraordinàries haurien de ser a totes les biblioteques! També ens agrada molt la mítica Poesía.
-Quines altres revistes ens recomaneu i per què?
Per exemple el Bot, una revista contracultural nova i molt divertida que es fa a Gràcia, o d’altres com Le Magazine Littéraire, la New Left Review, Estado Mental, Radical Philosophy o la revista d’art Cabinet, etc. De fet, totes aquelles que incorporen el pensament crític i tenen cura estètica i literària.
-Què és el millor de la vostra feina?
La nostra feina és molt variada; però el millor de tot és la part humana, poder conèixer i tractar gent de l’àmbit cultural, engrescar-los i compartir el treball de creació de la revista amb les relacions personals que això comporta. També hi ha la meravellosa part intel·lectual, la llum del coneixement que irradien els autors a través dels seus textos.
-Voleu afegir o recomanar alguna cosa…?
Bé, potser dir que la nostra feina és tan desinteressada com la dels col·laboradors, i que si ho fem és per aportar alguna cosa de valor a la cultura del país, tot posant la nostra mirada en aquells creadors que ja ho van fer i en d’altres que encara ho estant fent. No sé si ho aconseguim, esperem que sí. També ens agradaria dir que la revista impresa en paper no es ven enlloc, tot i que és molt bonica els pocs exemplars que podem publicar en paper, gràcies als nostres fidels patrocinadors, són principalment pels col·laboradors, i els que ens sobren els regalem a les biblioteques públiques de Catalunya.
Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a la revista El Procés.
Joaquim Armengol Roura és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, crític literari al diari ARA i crític de teatre. Exerceix com a professor de Filosofia, d’assessor teatral de la Fira Mediterrània de Manresa i jurat dels premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals. És fundador i editor de la revista contracultural El Procés, tant en la seva versió digital com en paper, i és Sotsdirector de la revista interactiva Proscenium d’Arts Escèniques per a tauletes i Smartphons. Té publicacions a la Revista de Catalunya, Serra d’Or, revista El Procés, diari ARA, Revista de Girona, el diari digital el Núvol i al web de crítica d’arts escèniques Recomana.cat. En l’àmbit de la gestió cultural ha coordinat i realitzat el cicle de teatre Encontros Imaginaris, i el cicle de conferències sobre la Bohèmia catalana al Born Centre Cultural.
Marta Negre és llicenciada i Doctora en Belles Arts, és professora de la Universitat de Barcelona i artista.En aquest terreny ha realitzat exposicions en institucions de l’Estat i ha publicat la seva recerca teòrica en diferents revistes científiques. Dins l’àmbit de la gestió cultural ha estat coordinadora d’activitats de la Fundació Guasch Coranty. Actualment és editora de la revista cultural El Procés i vocal de la junta de la Plataforma assembleària d’artistes de Catalunya.
Quim Cantalozella és doctor en Belles Arts. És professor agregat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i artista. En l’àmbit de la pintura ha realitzat exposicions i ha obtingut premis i reconeixements de nivell nacional i internacional. També és autor de nombrosos articles publicats tant en llibres com en revistes acadèmiques.
