El maig de 2024, Edicions UB va presentar com a novetat editorial l’obra de Julien Lugand titulada L’ofici de daurador a Barcelona (1599-1834)”, dins de la col·lecció Memoria Artium.
Aquest estudi aprofundeix en l’ofici de daurador, a partir de la història de la Confraria i Gremi de Dauradors i Estofadors de Barcelona.
Els dauradors eren els artesans que aprofitaven la maleabilitat de l’or amb fins artístics, en objectes de luxe durant la Baixa Edat Mitjana. Eren a la vegada entalladors i esgrafiadors, i practicaven l’escultura, la pintura i fins i tot l’arquitectura. Es tracta d’una tècnica molt utilitzada durant els segles XIII al XV, ofici tingué una embranzida durant el segle XVIII i principis del XIX. Hi ha diferents tècniques i tipus d’or.
Empraven tècniques amb fins decoratius recobrint la superfície dels objectes amb capes fines i làmines d’or. En l’àmbit que ens ocupa, de la història del llibre i patrimoni gràfic, era present en les miniatures medievals, sobre pergamí, com a il·lustracions i en altres documents bidimensionals com dibuixos o mapes.
L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva documents constitutius i de l’activitat de l’entitat en defensa de la professió, del segle XVI a mitjans del segle XIX.
“De tots els oficis que van participar en l’abundant producció artística catalana de l’època moderna, el de daurador continua sent, sens dubte, un dels menys coneguts i estudiats. La raó s’ha de buscar en la historiografia, que fa temps que veu en aquesta pràctica el reflex d’un art barroc que cal proscriure. I malgrat que, recentment, el daurat-policromia desperta un interès creixent, s’analitza des d’un punt de vista tècnic o estilístic, o fins i tot en la seva relació amb la pintura i l’escultura, la qual cosa il·lustra la dificultat per definir una pràctica que es troba entre l’artesania i l’art. El present volum pretén renovar el coneixement d’aquesta professió a partir d’un corpus força destacable: la col·lecció de cent quaranta-tres dibuixos (passanties) de la confraria de dauradors de Barcelona, els quals, juntament amb les fonts manuscrites conservades, permeten reconstruir la història de l’ofici de daurador durant un llarg període, com es va regular, com se’n va supervisar i controlar la formació, i com se’n va protegir l’activitat.”
(contracoberta)
