Enguany s’ha commemorat el Centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894-7 d’agost de 1924), poeta avantguardista, d’esperit rebel, popular d’origen i popular també pel seu ressò, encara ben vigent.
Fou militant de moviments anarquistes, socialistes i catalanistes de l’època. Volem fer un petit homenatge a qui fou impulsor, redactor i editor de revistes de signe revolucionari i futurista de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.
Ens arriba la seva memòria gràcies també a cantautors de la Nova Cançó que van musicar els seus poemes. Redescobrim-lo. Llegim-lo. Gaudim-lo.
L’Any Salvat-Papasseit ha de servir perquè la seva obra creixi en lectors, rebi l’atenció de la crítica, sigui objecte d’estudi en cadascun dels seus caires i sigui traduïda a altres llengües. Perquè el so de la seva poesia s’internacionalitzi i faci recordar a tothom que, com va dir el poeta, “Catalunya és un nom i és una amada.”
Avui entrevistem a Maria Lluïsa Julià i Capdevila, actual directora de la nostrada i centenària Revista de Catalunya.
La Revista de Catalunya és una capçalera històrica d’un enorme valor simbòlic perquè ha estat capaç de superar etapes molt diverses de la història del nostre país des que es va fundar el 1924. Es pot dir que la seva trajectòria evoluciona en paral·lel a la història del nostre país, però en totes les etapes, inclosa la de l’exili, ha volgut ser un espai en què les diferents disciplines, sobretot la història, les humanitats i les ciències socials, s’hi poguessin desenvolupar amb rigor i amb voluntat de reflexionar i generar opinió i debat.
Lluïsa Julià i Capdevila [fotografia: Juanma Ramos, El Punt Avui, 2024]
Doctora en filologia catalana, imparteixo classes a la UOC. El meu camp d’estudi se centra en la literatura catalana moderna i contemporània. A més d’haver dedicat molts estudis i edicions a Joaquim Ruyra i altres autors, m’he interessat per donar a conèixer des de les escriptores del segle XX, Caterina Albert, Carme Karr i Maria Antònia Salvà, a autores contemporànies com Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal o Felícia Fuster. Entre altres títols destaco l’assaig Tradició i orfenesa (2007), Maria-Mercè Marçal. Una vida (2017) i Maria Antònia Salvà. Fragments d’una vida (2023), a banda d’articles i conferències. M’interessa la vida associativa cultural i he format part de la Junta del PEN (Comitè d’Escriptores) i de la junta nacional d’Òmnium Cultural així com he estat Secretària general de l’AELC (2001-2009). Actualment sóc la vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès.
–Quins han estat el vostres projectes editorials?
De fet, un dels camps en què ha treballat sempre és el de l’edició sigui d’obres literàries d’escriptores i escriptors, o documents com epistolaris i material que permeti conèixer-los. En el cas de les escriptores la falta d’edicions és un dels primer problemes per conèixer-les. He dirigit algunes col·leccions ben diverses, com la d’autors clàssics moderns a l’editorial Angle (2008-2010) o una edició molt divertida, Rosa de Pitiminí, de l’editorial Mèdol (Tarragona), que donava una visió irònica de la novel·la rosa en català, s’encarregava a autores reconegudes que signaven sota pseudònim. Però va ser des de l’AELC que vaig impulsar projectes vigents: la col·lecció Retrats, entorn l’obra d’un escriptor o escriptora, i les pàgines d’autor/a, un projecte ben viu i de consulta obligada per qui vulgui conèixer els escriptors i traductors en llengua catalana. També vaig participar en la revista Literatures, de curta durada, però que com els Retrats, es pot consultar en línia.
–Què és el que us va moure dirigir una publicació com la Revista de Catalunya?
Va ser una proposta des del Patronat de la revista. M’ho vaig pensar força, per sospesar les possibilitats de tirar-la endavant. Una revista és un projecte col·lectiu i ha de tenir un espai propi dins el món cultural. Les revistes són el nervi de la cultura. La pregunta era si la revista tenia aquest lloc en un moment que els hàbits lectors han canviat i s’ha imposat la immediatesa de la xarxa i el fet que els lectors estan acostumats a què la informació de tot tipus, també la cultural, els arriba directament al mòbil.
–Quines seccions té la revista i per què.
La revista té unes seccions fixes: Opinió, Prismes, que inclou articles d’estudi de diferents camps, des del polític i històric al social, lingüístic o demogràfic, sense oblidar l’economia. I la perspectiva tant pot ser d’àmbit català com europeu o mundial. Sempre hi ha una entrevista i les seccions dedicades a l’Art i a les Lletres. El que hem incorporat en aquesta etapa ha estat el dossier indexat. És a dir articles entorn un tema o persona que passen una doble revisió a cegues. Aquest fet ha professionalitzat la revista que la fa atractiva també als investigadors de les noves generacions. Aquest ha estat un dels reptes de l’equip. Els últims temes han estat l’Exili, una presentació dels últims estudis d’Àngel Guimerà i, coincidint amb el centenari, una visió de les revistes literàries dels Països Catalans. També dediquem la secció Ressenyes a presentar novetats de llibres d’assaig. A vegades hi ha una altra secció que presenta textos inèdits. Com es pot veure és una revista extensa. Ens movem al voltant de 150 pàgines, pensada per ser llegida en diferents moments. Pensa que sortim cada tres mesos.
–Com s’escullen els temes i les col·laboracions.
L’equip de redacció decideix els temes, a partir de prendre el pols a l’actualitat en els diferents camps que he mencionat. I, de fet, lligat a la pregunta sobre les signatures, es busquen diferents perfils de persones, sempre expertes en les matèries o que justament estan preparant estudis sobre la qüestió que interessa tractar. Es pretén un exposició rigorosa i al mateix temps entenedora; que depassi la mera descripció d’un tema o aspecte.
–Quines “firmes” destaqueu al llarg de la història de la revista.
Al llarg de l’àmplia trajectòria de la revista hi han col·laborat tots els referents històrics i culturals. Només referint-me als seus directors ja veiem l’ambició i nivell intel·lectual que es proposaven. S’emmirallaven en les gran revistes franceses, com Nouvelle Revue Française (1909), d’André Gide. També hem de pensar que som als anys del naixement del gran periodisme com es desenvolupa al llarg del segle passat. Antoni Rovira i Virgili, el seu fundador, ja s’interessava per presentar els conflictes internacionals en les seves pàgines; Ferran Soldevila, que en fou director en la segona etapa, la del 1930, la convertí en una revista moderna d’alt nivell intel·lectual i periodístic. Després la va dirigir J.V. Foix que li va donar un caràcter més avantguardista en el disseny. També és decisiva la feina d’Armand Obiols en l’etapa de 1938 i a l’exili. Després és Max Cahner i Albert Manent que es proposen reprendre-la el 1986. La incorporació de les investigadores ha estat més lenta, però ara s’hi mostren interessades a publicar-hi. No voldria deixar d’esmentar la importància de Teresa Rovira, bibliotecària, filla d’Antoni Rovira i Virgili, que va fer possible la seva continuació als anys vuitanta.
Primer i darrer número publicats de Revista de Catalunya (1924-2024)
–Quin perfil lector té la Revista de Catalunya?
Es dirigeix a un lector i lectora ampli, interessat per estar informat sobre temes de la realitat del món i de la cultura, més enllà de l’apunt breu i immediat que donen les xarxes. En aquest sentit la singularitat dels dossiers ens permet dirigir-nos a sectors més concrets segons els temes que tractem. De moment estem tenint bona resposta, ens acostem al públic a través de presentacions ens espais específics on acudeix el públic interessat, i en fem difusió a les xarxes. Com et deia abans, cal anar a buscar el lector. Un aspecte que ha canviat radicalment en les últimes dècades.
-I el finançament?
Aquest és un aspecte fonamental i complicat. Recordes quan L’Avenç va dir que plegava l’any passat? Tothom es va posar les mans al cap dient que no podia ser, però la gent no és conscient que cal subscriure’s a les revistes perquè es puguin mantenir. Actualment es paguen sense dubtar subscripcions a plataformes digitals, audiovisuals i musicals; en canvi no es té consciència que cal fer-ho a les revistes, que a més d’alguns ajuts institucionals es mantenen a través de subscripcions. S’ha instaurat la idea que la cultura és de franc i aquesta idea cal canviar-la. Com és si no que els més poderosos del món són els propietaris dels canals digitals? Volem que la informació sigui dirigida per uns quants? Deixo aquí la reflexió. També és important la feina que fa l’APPEC, l’associació que aplega les revistes i publicacions periòdiques per a la seva difusió.
–Quina importància tenen les cobertes a nivell tant visual com contextual?
Les cobertes són importants, identifiquen la publicació. La Revista de Catalunya s’ha anat modernitzant al llarg dels anys i èpoques, però mantenint un mateix concepte, el que li va donar Josep Palàcios en la segona època ja va tenir en compte la idea del 1924. Ara juguem molt amb els colors de les lletres i en l’anagrama de la lletra capital, la R inicial.
-Enguany és el Centenari de la Revista de Catalunya quins actes s’estan duent a terme i quins altres tindran lloc.
Entre els ja realitzats destaquen la Jornada que la Càtedra Hipòlit Nadal Mallol (UdG) va dedicar a la Revista de Catalunya a Port de la Selva i el Simposi Trias que vam realitzar conjuntament amb la Càtedra Ferrater Mora a l’IEC amb més de 20 intervencions d’estudi sobre la revista, les dues el passat mes de juny. El simposi Trias es publicarà l’any vinent.
Entre les programades a l’estiu i a la tardor, la taula rodona sobre la Revista a la UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i les intervencions a la Jornada de la Càtedra Baixeras de la Universitat Rovira i Virgili. També farem una col·laboració amb la Universitat de Girona en una matèria sobre periodisme. S’han fet dos llibres importants : la Història de la Revista de Catalunya, coordinat per Josep M. Roig Rosich i Albert Manent, i una antologia bilingüe per donar a conèixer la revista al públic anglès que presentarem a Glasgow el 9 de novembre, dins el Congrés de l’Anglo-Catalan Society. N’hi ha d’altres que organitzem amb els comissaris de l’efemèride, Pilar Garcia-Sedas i Francesc Marco. Destaquen l’exposició que tindrà lloc entre els mesos de gener i març del 2025 a la Biblioteca de Catalunya, comissariada per Pilar Garcia-Sedas i altres actes i presentacions de la revista, també en la Setmana del Llibre en Català del mes de setembre. Totes aquestes activitats es poden trobar ressenyades al web de la revista https://revistadecatalunya.cat/
Presentació dels actes de celebració del centenari de la Revista de Catalunya [fotografia: Govern, març 2024]
–Quines revistes llegiu i/o ens recomanaries i per què?
De culturals, cal seguir les de més llarga trajectòria, com Serra d’Or, L’Avenç i L’Espill, de València. També seguim el portal Núvol i el magazine Catorze, així com Els Marges, que celebra els 50 anys; Reduccions, Caràcters o Haidé, aquestes últimes més específiques. Sempre depèn del marc d’informació que busquis, però també El Temps o Sàpiens, cadascuna ha aconseguit singularitzar-se en aspectes concrets i tenir un disseny, unes seccions i uns col·laboradors que les han convertit en referents. És clar que hi ha lectors que segueixen les revistes teatrals o musicals, però en el marc cultural i literari, les que t’he ressenyat són indispensables.
–Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper i el futur dels digitals?
Ja t’he comentat les dificultat actuals tant pels canvis en els hàbits lectors com pel paradigma del món digital en què vivim. El repte actual és fer conviure el suport paper amb el suport digital i més enllà d’això, que no deixa de ser instrumental, mantenir i fer créixer l’interès per la lectura. Aquesta és una tasca de tothom, des de les revistes escolars a què les revistes es trobin en els exhibidors de novetats a les llibreries, no sols els llibres! I que tinguin el seu espai en els programes culturals. Que s’hi puguin presentar. I naturalment que les revistes exposin temes que interessen avui, i de forma atractiva. Cada capçalera ha de trobar el seu públic, que naturalment és intercanviable amb diverses publicacions. No és fàcil. Necessitem el suport institucional, també.
–Què és el millor de la vostra feina?
En primer lloc el treball de la redacció, són fonamentals les reunions en què tot l’equip participa i exposa els seus criteris i coneixements. Ens permeten definir i avançar ràpidament per dissenyar els temes i els col·laboradors. Es genera energia i una xarxa de persones impressionant; després, veure que el procés d’elaboració es concreta. Cada número és un repte, una proposta que presentem en la cadena cultural.
–Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
I és clar: que recomano llegir la Revista de Catalunya, insisteixo en la importància de subscriure-s’hi o d’anar a la llibreria a demanar-la. Seguir-la a les xarxes, difondre-la. Segur que hi trobareu temes, entrevistes i articles que us interessen. Però per sobre de tot que les i els bibliotecaris la demanin perquè la seva biblioteca s’hi subscrigui. Un lector no la demanarà mai si no la veu. Que s’exposi en un lloc ben visible i a l’abast! Les biblioteques poden fer molt per difondre les revistes en català.
Moltes gràcies per atendre’ns i per altres 100 anys més!
Noms (ISSN 2938-284X) és una revista de divulgació científica sobre onomàstica, o sigui, sobre els noms de llocs (localitats, accidents geogràfics, carrers…) i noms de persones (noms de pila, cognoms i malnoms). L’onomàstica és una part de la lingüística, i té relació amb la toponímia, l’etimologia i la dialectologia.
És una publicació semestral que conté diversos articles (entre tres i cinc per número), ressenyes (també, unes cinc per número) i una llista de novetats (tant de monografies com d’articles de publicacions periòdiques). És, per tant, un bon mitjà per estar al corrent de les noves aparicions en aquest camp d’especialitat en el nostre context català. La revista va aparèixer per primer cop el 2014, i ara acaba de sortir el número 21.
La revista és publicada en paper i en línia (en accés obert) per la Societat d’Onomàstica, que és adherida a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta entitat va ser fundada el 1980 i té una línia de publicacions variada. A més de Noms, treu Onomàstica (ISSN 2462-3563), una publicació anual d’un caràcter més científic, i la col·lecció de monografies L’Estralla, que ja va pel número 13.
En conclusió, els interessats en els noms de lloc tenen en aquesta Societat i les seves publicacions un bon recurs per trobar resposta a moltes preguntes.
Fenici, revista editada a Reus entre el 1985 i el 1993, va oferir un panorama molt ampli i divers de l’activitat artística i literària de Reus i de la seva àrea d’influència, a més d’obrir les pàgines a activitats d’àmbit estatal i internacional susceptibles de ser-hi incloses. Hi van col·laborar nombrosos artistes visuals, músics i escriptors, tot reflectint —i no només— el moment estètic i creatiu dels anys vuitanta a Catalunya.
De Fenici es van editar deu números, del 0 al 8 en format paper DIN A3 i el 9 en format vídeo. Del 0 es van editar 250 exemplars; de l’1 al 8, 2.000; i del 9, 1.000. Publicada en llengua catalana, en alguns números s’incloïen separates amb les traduccions dels textos a l’espanyol i a l’anglès.
Els mètodes d’impressió en format paper abasten la serigrafia, la fotocòpia, la rotativa de premsa i l’òfset. Alguns números tenen un marcat caràcter objectual, ja que inclouen manipulats manuals, cassets d’àudio o discos de vinil.
Tots els números es van presentar a Reus i a altres ciutats amb un seguit d’actes (concerts, performances, recitals…), adients al contingut de cada revista.
Fenici suposà la constitució de Comissariat, associació en actiu des del 1987.
Francesc Vidal Vives
Des de l’acabament dels anys setanta fins a l’actualitat, ha desenvolupat una actitud artística d’agitació mitjançant l’edició gràfica de publicacions, revistes, propostes d’art postal, exposicions i programacions culturals de caràcter experimental, plantejades com a alternatives a la cultura oficial o al dirigisme cultural, des d’un centre local i perifèric com és la ciutat de Reus i la comarca del Priorat.
Alguns dels seus treballs personals són: Un corrent d’aire fresc (1981), Visura plàstica (1984), FPDM. Fills Putatius de Miró (1993-1994), Diner públic (dins Art Públic Calaf ’99) i L’alçament d’una partida (2000, conjunt escultòric sobre el Grup Modernista de Reus).
Ha estat coordinador i dissenyador d’una cinquantena de publicacions; i artífex de les plataformes: SIEP (Reus, 1981-1984), Fenici (Reus, 1985-1993), Talp Club (Reus, 1996-2003), Grau Zero (Lleida, 2000), Priorat Centre d’Art (comarca del Priorat, 2006-2013) i Addend (la Morera de Montsant, 2016-2024).
També és autor dels llibres Blocs, parets columnes i banderes (1983), amb textos de Pere Anguera; Laxant depressiu (1984), amb textos d’Antoni Mateu; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès; Camell de doble gepa (1989), amb textos de Joan Cavallé; Doble bivalve (2000), amb Lluís Juncosa i Steva Terrades; màximes maximalistes (2006), amb textos de Pau Riba; Tenir lloc(s) + Cultura de barri (2023), amb Montserrat Cortadellas; Performance (2023), i Rabbit Punch (2024).
Montserrat Cortadellas
Artista visual i educadora. Alguns projectes dins del camp de les arts: Subtils Conceptes Gelats (1989), L’Hàbitat Habitat (1991), Vincles de Comunitat (1992), La Re-Ubicació del Perpetu Retorn(1995), Hi Ha Roses (1996), Mem(2000), Fatum (2001), Tenir Lloc[s] (2015, amb Francesc Vidal), Esculpir Ceps (2007-2022), Tancats al Montsant (2022, http://addend.comissariat.cat/?page_id=5233).
Dins del camp de la pedagogia de les arts visuals, du a terme dues línies de treball. En l’ensenyament reglat, és assessora de mestres i educadora. En l’àmbit artístic, des de l’any 1999 realitza el cicle Estratègies de Coneixement, un projecte artisticopedagògic desenvolupat amb diversos col·lectius, majoritàriament aliens a l’art contemporani: “Tan a Prop, Tan Lluny”, Imatges d’un Recorregut (publicat a [a] prop, 2002, http://www.scribd.com/doc/13292243/aprop), Provocar la Mirada (2002), Emissors d’Identitat (publicació, 2004, http://www.scribd.com/doc/13292010/emissorsdidentitat), Entre Vies (2013, https://estrategiesdeconeixement.wordpress.com).
Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas, editors de Fenici
Quins han estat els vostres projectes editorials?
Bàsicament el projecte d’art postal col·lectiu Sàpigues i Entenguis produccions (SIEP) (1981-1984); els deu números de la revista Fenici (1985-1993); els monogràfics editats per Talp Club (1994-2004): Artista/Públic, Em Preocupa el Dirigisme Cultural que Exerceixen els Governs, Del Jardí de Maria (textos de creadors de la Catalunya del Nord), Talp Club 96 (resum de les activitats de 1996, amb textos escrits pel públic assistent), Vigència de la Metàfora, Dijous.Remesa / Divendres.Comanda (d’Enric Casassas i Francesc Vidal), Perifèria (versió paper), Perifèria (versió CD-ROM), In situ – Audiopoètiques 2, Ensenyament i Cultura Visual (coordinat per Montserrat Cortadellas),Trienni (CD amb temes de tots els artistes sonors que van participar en la programació de Talp Club en el període 1996-1999), Ideologia, àdhuc, Ideologia_2 i PHN (Plan Hidrológico Nacional); els tres números de la revista Esquerp (2000-2003); els tres números de la revista Qui a qui. Qui aquí? (2007-2008), editats per Priorat Centre d’Art; el llibre Arte, cultura e impostura (2008) de Domingo Mestre, editat per Priorat Centre d’Art; el catàleg resum del projecte Priorat Centre d’Art PCD’A 2006>2013 (2016); el monogràfic Tancats al Montsant (2022), projecte de Montserrat Cortadellas per a Addend i amb una trentena de participants; i els diversos reculls que estem publicant darrerament: Addend 2016-2021 (2022); Xarxes, residències, ecosistemes, diàleg, món rural, art, terra, sostenibilitat, disseny, alimentació, ciència, recerca… i vi! (2022), de Joan Asens i Martí Guixé; Fenici 1985-1993 (2023); Monogràfics 1994-2003 (2023); Esquerp i Qui a qui. Quí aquí? (2023); CDR Joan Rebull 2017-2020 (2023); Txec i Grau Zero1997-1998 i 2000 (2023), i els 4 plecs resum de Talp Club (2023). En aquest moment estem preparant una sèrie de 15 publicacions, que resumeixen, mitjançant articles de premsa, imatges i textos, les activitats realitzades en el període que va del 1975 al 2005.
Què és el que us va moure a encetar el repte?
Com he comentat vam dedicar tres anys (1981-1984) a un projecte d’art postal: SIEP. Tot i els bons resultats pel que fa a la difusió (amb milers de trameses enviades, i també rebudes), a la bona recepció de les propostes i a l’aprenentatge que vam adquirir, va arribar un moment que ens resultava molt limitat i vam creure convenient fer el pas cap a un format que ens permetés tractar més informació i difondre-la, i això requeria un canvi de concepte i de formalització. Cal tenir en compte que l’art postal que dúiem a terme (en total van ser més de cinquanta propostes), tot i realitzar milers d’enviaments per correu, era d’uns tiratges d’uns 100 a 300 exemplars cadascun i els receptors també estaven molt escollits, cosa que ens limitava molt el camp d’acció.
La idea inicial era l’autogestió, aconseguir controlar tot el procés creatiu i resoldre el problema de la difusió dels nostres treballs i també d’altres de similars igualment experimentals i, per tant, molt poc comercials.
Aquesta premissa era vàlida per a l’art postal, per a les diverses publicacions i també per a les programacions multidisciplinàries que hem anat engegant, com Talp Club (1996-2003), Priorat Centre d’Art (2006-2013) i Addend (2016-2024).
Cal dir que com a SIEP vam rebre un ajut de la Generalitat que ens va permetre començar a editar diversos llibres d’artista: Blocs, parets, columnes i banderes (1983), amb gravats de Francesc Vidal, textos de Pere Anguera i pròleg de Marcel Pey; Tenebrae (1983), de Marcel Pey; Tara (1984), de Montserrat Cortadellas i amb pròleg de Quim Monzó; Laxant depressiu (1984), amb glossa d’Antoni Mateu, nomogrames de Francesc Vidal i pròleg de Vagina Dentata Organ; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès i originals de Francesc Vidal, i XIV iguanes (1986), amb fotografies de Carles Fargas, textos de Pere Anguera i pròleg d’Otto Mèlich.
cobertes del primer i del darrer Fenici
Els diversos projectes més plurals i col·laboratius autogestionats que vam dur a terme durant les dècades de 1980 al 2000 sempre els vam entendre com una línia paral·lela al treball que fèiem com a artistes, bàsicament centrats en disciplines com el gravat, la pintura, l’escultura o la instal·lació…, que desenvolupava individualment cadascun dels participants. Les propostes col·lectives les dúiem a terme com una mena de reforç i suport a aquest treball que consideràvem “principal”.
En cert moment, especialment amb la posada en valor del treball en context, dit “art d’interès públic” a finals dels anys noranta, ens vam adonar que la veritable innovació la dúiem a terme en aquesta línia “paral·lela” col·lectiva, molt més implicada amb el teixit social i el territori, i amb temàtiques i problemàtiques molt actuals i molt properes, davant d’uns formats i unes actituds molt més convencionals i previsibles, bàsicament adreçades a potencials mostres en galeries comercials o sales d’exposicions d’entitats una mica rovellades.
Per què Fenici?
Pel que fa al nom, la idea era no caure en “modernitats” transitòries que poguessin quedar obsoletes o ridícules en poc temps. M’agradava molt el nom del grup de música del director de cinema Jim Jarmusch, The Del-Byzanteens; aquest concepte, aquesta referència a altres èpoques i cultures, més atemporal, en va ser el referent i la idea a aplicar.
Quines seccions tenia la revista i per què.
La revista va començar essent una amalgama de disciplines, amb articles de música, art, literatura, dansa, etc., però sempre molt marginals. A partir del número 8 de Fenici, anomenat Audiopoètiques i dedicat a la poesia expressada en directe en diversos formats, encetem una línia de publicacions monogràfiques que editem sota diversos noms, tots diferents i que fan referència a la temàtica tractada en cada número; amb l’interval del número 9 de Fenici, en format vídeo de 45 minuts de durada, en el qual prescindim del paper.
La conclusió que n’havíem extret és que una publicació que, per qüestions pressupostàries, no obeeix a una periodicitat constant és millor adreçar-la a un públic més específic, i d’aquí el tractament d’un tema concret en cada número. Aquest plantejament permet tractar més a fons una temàtica i adreçar la publicació a un públic més específic, que realment hi estigui interessat.
Una de les característiques que m’agrada ressaltar d’aquestes publicacions monogràfiques és que s’obria la participació a qualsevol persona interessada que hi volgués aportar el seu punt de vista mitjançant textos o imatges, i tot el material rebut s’incloïa en l’edició. Aquesta és una característica hereva de l’art postal, que no posa cap filtre a temàtiques ni participants.
Com s’escollien els temes i les col·laboracions.
Pel que fa a Fenici, buscàvem perfils afins que poguessin aportar informació interessant sobre els nostres temes d’interès. Per exemple, al Víctor Nubla li vaig trucar a partir d’un contacte trobat en un dels seus enregistraments discogràfics. En aquell moment la difusió de les dades personals no estava tan protegida ni fiscalitzada com ara, i tots estàvem molt interessats a fer-ne difusió per captar possibles interessats en el nostre treball i també per poder contactar amb altres creadors i agents culturals afins. Molts dels participants també havien utilitzat l’art postal per expandir les seves propostes, com més tard vam saber. Alguns dels articles els proposaven els propis col·laboradors, per exemple el Carles Hac Mor va escriure un article molt elogiós en un diari parlant de Fenici, però incidint en la necessitat que li dediquéssim més protagonisme a la poesia, i així ho vam fer en el següent número. També era interessant la barreja generacional; comptàvem amb textos d’escriptors com el Xavier Amorós, que, tot i tenir l’edat dels nostres pares, era el més entusiasta de la publicació.
Quin perfil lector tenia Fenici?
Suposo que els “progres” de l’època. Tampoc no vam fer estudis de mercat. Amb el temps ens han arribat comentaris de joves que la tenien com a referent, però en aquell moment ja fèiem prou a resoldre les dificultats que implicava editar una publicació d’aquelles característiques. La nostra estructura, pel que fa a personal implicat “fix” en la realització de la publicació, era mínima, de tres persones; és a dir, la de qualsevol fanzine de l’època. Naltros venim de la filosofia punk: “fes-ho tu mateix” (Do It Yourself); no cal que en sàpigues, en tot cas ja n’aprendràs, i la vam aplicar a fons en tot moment. El que no podem garantir és que n’haguem après amb el temps.
Quina missatge o intenció tenien els materials d’acompanyament?
El format de publicació més objectual era una de les característiques diferencials de Fenici, hi havia força detalls manipulats o afegits. En un dels números s’incloïa un disc de llarga durada amb diversos temes de música experimental; en un altre el disc LP Delirio de dioses, de Víctor Nubla i Anton Ignorant, gravat en una sola cara amb una imatge serigrafiada en l’altra; un altre incloïa una casset; etc. És evident que escriure sobre música no és el mateix que escoltar-la i amb aquest format ho fèiem possible, segurament seguint la premissa de Frank Zappa: “Parlar de música és com ballar d’arquitectura”.
Quins canals de distribució i difusió fèieu servir.
Al començament ho vam intentar amb distribuïdores convencionals, però cap no ens va voler agafar. La distribuíem naltros mateixos, la portàvem a llocs que hi poguessin estar interessats, com galeries o fires d’art, o els mateixos establiments que ens posaven publicitat; i també amb presentacions en espais culturals i comercials. En cert moment, per recomanació de Carles Hac Mor, la va vendre el llibreter Pep Fernández, que disposava d’una botiga a l’espai Metrònom. Més tard la va agafar l’editorial i distribuïdora Herman Blume, però va fer fallida poc després —però no pas per culpa nostra.
I el finançament?
Al principi ho vam intentar amb la publicitat, però porta molta feina per a molts pocs resultats. A més, cal tenir en compte que les pàgines de publicitat també s’han d’imprimir, vull dir que generen unes despeses importants d’edició. També recuperàvem part de la inversió amb l’import de les vendes i aconseguint petites subvencions de diverses institucions.
Quina importància tenien els mètodes d’impressió?
Normalment estaven lligats a la predisposició pressupostària. Vam començar amb fotocòpia i serigrafia (teníem un amic que s’hi dedicava), després amb rotativa de premsa, òfset i vídeo. Però la conclusió és que tenir pocs recursos no pot espatllar cap iniciativa interessant que es vulgui dur a terme.
Quin vincle tenia Fenici amb el Centre de Lectura de Reus?
Doncs en principi cap, tan sols que vam utilitzar les seves instal·lacions per dur a terme alguna de les presentacions de la publicació, com la del número 8, dedicat a l’audiopoesia, per a la qual vam utilitzar el teatre Bartrina amb un recital de la majoria de poetes que sortien al monogràfic.
Què era el millor de la vostra feina.
Crec que la possibilitat de relacionar-nos amb persones i col·lectius de caire artístic i cultural de diverses disciplines, tot establint una relació lògica en la qual naltros com a editors també hi aportàvem alguna cosa positiva. En aquest aspecte els vincles que es van generar van ser molt útils en aquell moment i la majoria de relacions s’han mantingut vigents. Gent molt interessant i molt diversa i, en molts casos, provinents d’entorns socials i àmbits i nivells culturals molt allunyats dels nostres i dels qual vam aprendre molt. Un gran calaix de sastre creatiu i humà, i sempre amb un gran respecte.
Parlem ara del present
Ha tingut lloc una exposició de la revista a la galeria d’art Juan Naranjo. Com va anar i com va sorgir la idea?
L’exposició FENICI [1985-1993] + … va vindre donada per l’interès del Juan Naranjo pel nostre treball editorial i artístic, i en aquest cas específic pel de la dècada 1980-1990. Cal tenir present que aquest establiment es defineix com a Galería de Arte & Documentos, i que el nostre treball hi encaixa especialment bé.
Fons Fenici exposat a Galeria Juan Naranjo (Barcelona)
La nostra relació amb les galeries d’art sempre ha estat molt distant perquè des del primer moment vam encaixar molt millor en els espais de caire cultural que en els establiments comercials. Per aquest motiu ens ha sorprès satisfactòriament aquest interès recent.
Quines revistes llegiu i ens recomanaríeu, i per què?
Hores d’ara molt poques, tot i que per a mi, durant molts anys, han estat la principal font d’informació.
Com veieu el futur les publicacions periòdiques en paper i en digital?
Doncs en principi malament, tot i que el format paper és dels més fiables pel que fa a durabilitat. Només cal dir que de la majoria de números de Fenici es va fer un tiratge de 2.000 exemplars, i de les darreres edicions n’hem fet 400, 100 i 50 exemplars, i ens en sobren. Crec que amb aquesta data contesto la pregunta.
La gent més jove s’ha acostumat al format digital i la seva immediatesa i cada vegada rebutgen més el format objectual i l’acumulació.
Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
Doncs que els lectors s’animin a publicar, en el format i els canals que vulguin, perquè com a eina de coneixement i d’experiència continua essent molt vigent.
Moltes gràcies per atendre’ns i us seguim per les xarxes!
