Etiqueta: periodisme cultural

Teresa Camps. Art i cultura a la premsa catalana

Teresa Camps és professora del Departament d’Art i de Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A partir de la segona meitat del segle XIX els avenços tecnològics a la premsa (paper continu, rotatives, tècniques de reproducció d’il·lustracions i fotografies) faciliten una nombrosa i moderna producció editorial. Barcelona  es converteix en el principal centre editor de la Península.

Segons J. Givanel, entre 1845 i 1925 es publiquen 3.162 títols a Catalunya, dels quals un miler són capçaleres còmiques i satíriques. Per exemple, L’Esquella de la Torratxa (1872-1939).

Les revistes d’art i cultura es basen en la “novetat”: molts títols inclouen les paraules “Nou” o “Nova”. Són en català: estan compromeses amb la llengua. Reclamen un “art nacional català”.
1868: neix Lo Gay saber (1868-1893)
1880: neix La Ilustració catalana (1880-1894)
Podem parlar d’un binomi art i lletres: aquestes revistes no són publicacions per informar; es fan des de la creació.

Els anys 1900-1920 són un període de gran vitalitat i entusiasme.

1907: neix Futurisme (només se’n publicaran 3 números). El primer escrit del primer número és una declaració d’intencions: “… Som els hòmens del demà; som l’avenir…”

Es van produint canvis de sensibilitat:
1. Revistes modernistes
2. Revistes noucentistes
3. Revistes de les avantguardes, petites però combatives
4. Revistes més professionalitzades (inclouen reproduccions fotogràfiques)
Tret comú de totes elles: independència ideològica

Entre 1906 i 1936 col·laboren en aquestes revistes primeres figures: els escriptors Josep Carner, J.M. López-Picó, Carles Riba, Marià Manent, J.V. Foix, etc. i els artistes Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Torres-Garcia, Joan Miró, etc.
Després de la guerra civil, els autors que no s’exiliïn es veuran obligats a escriure en castellà.

Moltes de les revistes són efímeres: publiquen entre un i deu números, per problemes econòmics. No tenen suport institucional -no hi ha darrera d’elles cap institució, gremi o sindicat: són autogestionades i autofinançades (especialment les avantguardistes) i a més la presentació és molt acurada, així que sovint hi ha problema de diners. Però també hi ha ganes de seguir, així que quan una revista tanca, els seus col·laboradors en treuen una altra.

Algunes d’elles, més moderades que les avantguardistes, van durar més temps: Pèl & Ploma (1899-1903), D’ací d’allà (1918-1936),  Gaseta de les Arts (1924-1930), Revista de Catalunya (1924-1967), Vell i nou (1915-1921).

Durant la postguerra l’única publicació cultura “consistent” és Destino, en castellà. Va ser fundada a Burgos el 1937 i es va traslladar a Barcelona el 1939. Es va publicar fins 1980, amb una efímera segona etapa el 1985.

Característiques de les revistes de cada època

Modernisme
Revistes molt il·lustrades.

Noucentisme
Presentació sòbria, controlada. Es busca l’essència i no l’aparença de les formes.

Avantguardes
Revistes “cridaneres”: volen provocar una reacció.
Un enemic del poble (1917-1919): fundada per J. Salvat-Papasseit i J. Torres-Garcia. Se’n van publicar 18 números
Arc-voltaic (1918): dirigida per J. Salvat-Papasseit. Hi col·labora Joan Miró. Només se’n publica un número
Salvador Dalí fa l’últim número de L’Amic de les arts (Sitges, 1926-1929)
L’any 1928 Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch publiquen el Full groc, un manifest que fa una crítica ferotge de la cultura del moment.

1929: neix Mirador: art, lletres i política (1929-1937)
És un setmanari informatiu, que té seccions fixes de cultura (cinema, música, etc.). L’any 1938, durant la guerra, pren partit per la República i canvia de nom: Meridià (1938-1939).

Durant la postguerra la producció cau en picat, degut a la censura, la baixa moral dels autors i la dificultat per obtenir paper.

Als anys 40 neix una nova generació, clandestina:

Ariel (1946-1951): molt ben editada, en català
Algol (1947): un únic número, extraordinari, ple de ràbia
Dau al set (1948-1951): revista avantguardista; hi col·laboren Joan Brossa i Antoni Tàpies
Revista (1952-1955): publicada a Barcelona, en castellà
Inquietud (1955-1958): publicada a Vic
Serra d’or (1959-): amb ella s’aconsegueix certa normalitat. Encara es publica
També apareixen les anomenades revistes d’artista, que només duren tres o quatre números: Tascó (Reus, 1979-1989), Fenici (Reus, 1986-1992), Negre + blau: revista d’art i poesia (1983-1987), etc.
I podem parlar de les revistes-objecte, ja en el territori de l’art conceptual. Tenen certa periodicitat, però se’n fan edicions limitades: Èccema, Plecs d’ona, Capsa, etc.
Així doncs, segueix l’entusiasme, la recerca del plaer visual i, en molts casos, el caràcter efímer.

Selecció de títols destacats

Modernisme
L’Avens (1881-1884, 1889-1893), Luz (1897-1898), Quatre gats (1899), Catalunya artística (1900-1905), Pèl & Ploma (1899-1903; arriba als 100 números)

Noucentisme
Empori (1907), Futurisme (1907), Picarol (1912; revista satírica, amb dibuixos de Xavier Nogués), Revista de la Escola de Decoració (1914; impulsada per J. Torres-Garcia), Revista nova (1914-1917; molt il·lustrada), La Revista (1915-1936; dirigida per J.M. López-Picó), Terramar (Sitges, 1919-1920), La mà trencada (1924-1925)

Avantguardes
Un enemic del poble (1917-1919), Arc-voltaic (1918), L’Amic de les arts (Sitges, 1926-1929; revista molt combativa, de la qual es van publicar 31 números), Hèlix (Vilafranca, 1929)

Altres
D’ací d’allà (1918-1936): revista més “mundana”. L’hivern del 1934 publica un número extraordinari de Nadal dedicat a l’art del segle XX
Art (Lleida, 1932-1934), Mirador (1929-1937), Meridià (1938-1939), Algol (1947), Ariel (1946-1951), Dau al set (1948-1951), Cobalto: arte antiguo y moderno (1947-1948; números monogràfics)

Font de les imatges: ARCA, Arxiu de Revistes Catalanes Antigues