Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és periodista i escriptor. Llicenciat en Humanitats (UPF, 2009) i Màster en Història del Món (UPF, 2011), actualment treballa en el seu doctorat sobre novel·la negra i història. Ha publicat 28 llibres en solitari i ara, i juntament amb Carles Domènec, és l’impulsor del projecte Bearn: revista de cultura. Ens parlarà una mica d’aquesta publicació.
-Quins han estat els teus primers projectes editorials?
-Vaig començar fa ja bastants anys fent alguns treballs per a editorials i el 2008 vàrem proposar un llibre en fascicles, Rere les passes del rei en Jaume, que seguia les ciutats de Jaume I 800 anys després del seu naixement. Des de llavors hem fet moltes coses per a moltes editorials i ara amb Bearn hem fet Els estranys, un llibre sobre els corresponsals estrangers que viuen a Barcelona. També hi ha, és clar, la feina que he fet com a autor, però és diferent.
-Parla’ns dels orígens de la revista Bearn. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?
-Va començar el setembre del 2013 quan vàrem detectar que cada vegada els diaris atorgaven menys espai a la literatura en català i especialment a la que es publicava fora dels grans grups, que curiosament cada vegada és més. És a dir, hi havia un nínxol molt gran de llibres dels quals ningú no en parlava mai. La revista es diu Bearn com a homenatge a la novel·la de Vilallonga, però també per la regió francesa i per l’ambigüitat d’un nom que és molt bonic i evoca moltes coses a la vegada.
-Quin perfil de lector te la vostra revista?
-La veritat és que és mal de definir perquè en ser una publicació digital no tens molts mecanismes de control de qui et llegeix o no. El que sí que detectem és una gran recepció per part de la gent del sector: altres periodistes culturals, editors, caps de premsa, escriptors, gent de la cultura, que són els qui retuitegen o comparteixen els continguts.
-Com s’escullen els col·laboradors?
-No en tenim cap. Tot ho fem en Carles i jo. Tenim clar que si no podem pagar les col·laboracions no podem demanar a ningú que ens escrigui cap text. Som periodistes professionals i pensem que les feines han d’estar remunerades. Per això no demanem res a ningú i ens ho fem tot sols. L’única petita excepció és que de vegades, quan un poeta ha de presentar un llibre seu, li demanem un poema per poder anunciar la sortida al carrer del seu llibre, però això és un acte promocional.
-Com assumiu l’era web?
-Tenim molt clar que és el futur com a negoci però no sabem quant trigarà en arribar. De moment a la xarxa hi ha productes boníssims i també moltes iniciatives lloables però poc professionals. S’ha de saber triar el gra de la palla. I el que és difícil és aconseguir un model econòmicament viable.
-Com veus el futur de les publicacions periòdiques en paper?
-El paper viurà sempre però s’haurà de reconvertir. Els diaris hauran de fer prevaldre l’opinió i l’anàlisi i les exclusives. Les notícies del dia a dia no caldran. I continuarà el paper per a les publicacions especialitzades: revistes d’història o de vins o de nàutica, per exemple. En canvi, les universitàries també desapareixeran i aniran només al digital perquè el cost és terrible.
-I el futur dels llibres digitals?
-De moment és molt minso i crec que aquí li costarà molt arribar.
-Darrer llibre llegit.
–Avui es parla de mi de Manuel de Pedrolo. De les novetats, El franquisme que no marxa de Lluc Salellas.
-Quines revistes t’enduries a una illa deserta?
-M’emportaria els facsímils de La Nostra Terra, una publicació de Mallorca dels anys trenta.
-Quines altres revistes ens recomanes i per què?
-De les actuals m’agrada Sàpiens perquè m’interessa la història i m’agrada el punt de vista com l’expliquen. També L’Avenç per la profunditat i el rigor. Sóc lector molt fidel d’El Temps, un setmanari que és un petit miracle que existeixi i una revista imprescindible perquè durant molts anys era l’únic espai comunicatiu de globalitat dels Països Catalans. És un referent.
-Què opines del fenomen de les noves llibreries?
-És una alenada d’aire fresc que han entès que una llibreria ha de combinar la prescripció, la recomanació i la reconversió en centre cultural alternatiu.
-Què és el millor de la teva feina?
-La sorpresa constant, l’aventura de viure, la manca de rutina i d’horaris.
-Voldries afegir alguna cosa…?
-Comentar als possibles lectors que no es guardin els somnis, que intentin fer-los realitat.
Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a Bearn: revista de cultura.
Web de la revista: http://revistabearn.com/
