Us heu preguntat alguna vegada com va néixer la premsa? Henry Ettinghausen, professor emèrit d’hispàniques a la Universitat de Southampton, va fer una interessant ponència sobre el tema a les jornades Communicatio: un itinerari històric, que van tenir lloc els dies 27 i 28 d’octubre de 2010 a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es pot dir que la premsa va néixer quan van començar a aparèixer i a difondre’s cartes impreses. Cartes, per exemple, com la de Cristòfor Colom de l’any 1493 que relatava el seu viatge a les Amèriques i que va estar circulant per Catalunya. Entre els segles XVI i XVIII es van imprimir milions d’aquests fullets informatius, que reben el nom genèric de relacions. Estaven impresos en foli o quart, tenien entre 4 i 8 pàgines, només tractaven un sol succés i no tenien continuïtat temàtica o periòdica: eren puntuals i esporàdics. Lògicament, els llocs on es publicava més eren les ciutats amb ports comercials, ja que formaven part de les xarxes de comunicació.
En aquella època els governs exercien la censura: calia una llicència per imprimir. Així doncs, aquestes relacions no es podien permetre qüestionar el govern, parlar de derrotes o explicar notícies escandaloses. Per a això ja hi havia la correspondència privada! Les relacions servien per fer propaganda (per exemple, narrant victòries) i també explicaven fets pacífics: casaments reials, beatificacions, festivitats populars, ambaixades…
Al segle XVII podem parlar dels primers “periodistes”, com Andrés de Almansa y Mendoza, que relaten festes celebrades a Madrid i a Barcelona. La premsa de Barcelona destaca pel seu enfocament mediterrani: parla de molts successos locals, i en canvi relata pocs esdeveniments d’Espanya. Algunes relacions publicades a Barcelona s’exporten a altres ciutats.
Podem parlar d’una premsa seriosa, normalment en prosa, que s’ocupa dels actes públics i els fets militars, eclesiàstics i de la cort reial, i d’una premsa popularitzant que no només informa de victòries i festes, sinó que també parla de desastres naturals, crims violents, monstres, miracles i prodigis. Aquesta premsa popular, en vers, s’adreça a gent de pocs estudis i està pensada per ser recitada en public: es ven i es recita pel carrer.
Com us podeu imaginar, les fronteres enre la ficció i la realitat són molt permeables: sota un títol que comença amb les paraules “Relación verdadera…” o “Relación ciertísima…” es relaten casos de miracles, monstres i aparicions. Els desastres naturals es presenten com a càstigs divins.
Aquest tipus de premsa sensacionalista no deixa de ser la transmissió de la veu del poder, tant de l’Església (martiris de religiosos, actes de fe, càstigs divins) com del govern (execució de criminals, victòries militars).
Altres característiques d’aquests impresos són: uns gravats que acompanyen el text i donen pistes sobre la notícia, titulars en lletres grosses que en fan un resum, i un format petit, ja que abarateix el preu.
És impossible determinar la difusió que van tenir, ja que en coneixem pocs exemplars.
Un altre tipus de publicació són les gasetes, que són resums de notícies, molt breus, amb diverses periodicitats. En trobem arreu d’Europa. Les seves fonts són els corresponsals a ciutats europees.
A Catalunya les primeres gasetes es publiquen durant la Guerra dels Segadors; són traduccions de gasetes franceses. Més endavant, cap al 1670, ja se n’elaboren de pròpies, seguint els models de les gasetes europees. Tenen una periodicitat setmanal.
Aquests dos gèneres van tenir una vida molt llarga a Espanya -de fet, hi va haver-hi relacions fins al segle XX!
En voleu saber més?
Henry Ettinghausen. Noticias del siglo XVII: relaciones españolas de sucesos naturales y sobrenaturales. Barcelona: Puvill, 1995.
Henry Ettinghausen. Notícies del segle XVII: la premsa a Barcelona entre 1612 i 1628. Barcelona: Arxiu Municipal, Ajuntament, 2000.
Henry Ettinghausen. La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època. Barcelona: Curial, 1993.
Romeo és la base de dades clau de les polítiques editorials de lliure accés, utilitzada en tot el món per administradors de dipòsits i acadèmics per comprovar el dret d’ auto-arxiu de les seves publicacions.
