Quan parlem dels cronistes de la història sempre pensem en periodistes, assagistes o historiadors, oblidant que molt sovint els pintors, fotògrafs i il·lustradors també deixen constància del temps on viuen. Si a més ho fan amb aquesta intenció el resultat pot ser sorprenent, és el cas de Jaume Perich.
Al Born Centre de Cultura i Memòria podem veure fins el 10 de gener de 2021 l’exposició Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat on, gaudirem d’un exhaustiu repàs a l’obra gràfica del recordat dibuixant, escriptor i traductor amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. Amb el minimalisme dels seus dibuixos i textos feia una crítica valenta de l’època en que va viure: el final del franquisme i l’anomenada «transició democràtica». El seu tarannà irònic, sarcàstic, tocat per l’humor negre, el permetia fer una contracrónica política i social: els militars, els banquers, els polítics de dretes i l’església catòlica eren les seves «víctimes» favorites. Durant la seva carrera va col·laborar amb molts mitjans de comunicació escrits i audiovisuals. Va ser membre fundador de la cèlebre revista Hermano Lobo, posteriorment va crear i va codirigir juntament amb Manuel Vázquez Montalbán la revista política Por Favor, una de les revistes d’humor gràfic més importants de la transició. També va publicar els seus treballs en Muchas Gracias, Nacional Show, Titanic, Histeria semanal, Muy señor mío, Cuadernos de Humor, TBO, Jano, Fotogramas, Interviú i, finalment, en la revista satírica El Jueves. Va col·laborar també als diaris Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, a ràdio i televisió. A més de publicar un munt de llibres que van aconseguir molta difusió.
La seva crítica mordaç i d’esquerres li va portar a episodis de persecució, de la censura així com a amenaces de l’ultra dreta que només van aconseguir donar més valor i reconeixement a la seva obra. A l’exposició trobem una extensa antologia del seu llegat disposada de forma cronològica. L’original plantejament: vitrines, facsímils, originals i vídeos que, acompanyats d’una poètica decoració, ens transporta a l’Univers Perich, on progressisme, rebel·lia i llibertat d’expressió es mostren com a valors totalment vigents, necessaris i a reivindicar.
Nota sobre les imatges. Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials exposats a la mostra Perich. Humor amb ulls de gat – Born Centre Cultural, fetes per membres del grup de treball durant la seva visita, el setembre de 2020.
Nascut a Sabadell el 1958, Ferran González és llicenciat en Història, per la Universitat de Barcelona. Apassionat de la literatura i les humanitats te i gestiona una llibreria, i des de fa uns mesos codirigeix i edita, juntament amb Paco González Fuentes, 142 Revista Cultural.
142 Revista Cultural va néixer l’1 de març del 2019. La seu editorial es troba Sitges. De periodicitat trimestral 142 revista cultural és una publicació impresa, essencialment literària. Cadascun dels seus números trobem poesía, relats, ressenyes de llibres, propostes de lectura, artícles, entrevistes a persones relacionades amb l’àmbit literari, del cinema i d’altres expresions artístiques com ara fotografia, pintura, etc.
El alma de la revista reside en los temas esencialmente ligados a la lucha por la vida, con un carácter profundamente humano. Entrevistas a personas que sin tener relación con el mundo literario o artístico tienen historias que merecen ser contadas”.
La llengua de la revista és el castellà. “L’editorial” de cadascuns dels exemplars es troba en castellà, català, euskera i gallec i els poemes es publiquen en la llengua original. Amb una curada edició, 84 págines, moltes a color, comença a distribuir-se a nivell nacional i a alguns països llatino-americans.
-Quins han estat els seus projectes editorials?
Se trata de nuestro primer proyecto editorial.
-Parli’ns dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?
El orígen de la revista tiene relación con el nombre de la misma. Paco González y yo somos hermanos y co-directores de la revista. Nacimos en Sabadell y durante casi 20 años convivimos en la misma habitación de una casa, en Sabadell, que tenia el número 142. Nuestra pasión por la cultura nace en esa etapa. La vida nos llevó a vivir muy distantes físicamente: Paco en El Puerto de Santa María (Cádiz) y yo en Sitges (Barcelona). Gracias a este proyecto hemos vuelto a reunirnos en el 142 y estamos en una de las etapas más motivadoras e ilusionantes de nuestra vida. Un gran reto, a la vez.
-Quin perfil de lector te la vostra publicació?
Es una revista de cultura dirigida a un espectro amplio de lectores. No es una revista para especialistas. Eso no impide que sus contenidos pueden resultar de interès tanto para un público amplio como para personas con un mayor nivel cultural. Los temas, si se abordan con un lenguaje claro y pedagógico, pueden resultar comprensibles para muchas personas.
-Com s’escullen els temes i els col·laboradors?
En los contenidos de la revista, la literatura es la parte más importante. Yo diria que un 70-80 por ciento. El resto lo dedicamos a otras expresiones culturales: cine, pintura, fotografia, arte en general. Hay tambien una parte esencial para nosotros, a la que denominamos el “alma” de la revista. Entrevistas a personas que no tienen relación con el mundo de la cultura pero que tienen historias de interès. Son historias muy ligadas a la lucha por la vida, a la realidad cotidiana, a la fragilidad como seres humanos, a las esperanzas y desesperanzas.
Escritores consagrados y también noveles. Relatos, poemas, reseñas literarias, propuestas de lectura. Tenemos la suerte de contar con un buen equipo y con experiencia en ámbitos diversos. Queremos tambien dar voz a quienes no suelen tener tanto protagonismo pero estan haciendo una labor creativa impresionante. A título de ejemplo, en el ambito del cine, no solo nos dirigimos a directores/as o actores/actrices, sino a otras personas que lo hacen possible: montaje, sonido, fotografia… Nos interesa su punto de vista. Y en el ámbito literario, los traductores, editores…
Hay tambien entre los autores, una gran presencia de Latinoamérica. En el número 2 hemos publicado una maravillosa antología de poesía de mujeres poetas venezolanas actuales.
-Com assumiu l’era web?
Está claro que hay que adaptarse a los tiempos. Aunque nuestro proyecto nace “en papel”, está en el horizonte la versión digital de la revista. Hoy en dia, la presencia en “redes”, además, es importante. Permite llegar a un público mucho más amplio e interactuar con él. Eso contribuye decisivamente a mejorar los contenidos. Nuestra apuesta por la calidad nos parece esencial.
–Com veu el futur de les publicacions periòdiques en paper?
Hoy por hoy nos parece que sigue teniendo un espacio. Como también lo tiene el libro en papel. No se nos escapa que tienen más éxito de ventas otro tipo de revistas. Nuestro público es, por desgracia, más reducido. Pero nuestra convicción de que la cultura es esencial, y ya casi lo único que nos puede salvar, hace que sigamos luchando por lo que creemos y nos da fuerza para superar las adversidades.
-I el futur de les digitals?
Les auguro un gran futuro. Aunque pueden seguir coexistiendo ambos tipos de publicación (papel-digital), las nuevas generaciones, sin duda, van a ser grandes consumidores de formatos digitales. Ya lo son.
142 Revista Cultural
-Quins canals de distribució i difusió feu servir.
Como hace pocos meses que nació la revista, no hemos dado el salto de trabajar con una distribuidora a nivel nacional. En breve se hará. Hemos dado un primer paso colaborando con una distribuidora local de las Islas Baleares. Allí la revista está ya en más de cien puntos de Mallorca, Menorca e Ibiza. También hemos llegado a acuerdos con librerías de gran prestigio de Barcelona y Madrid (La Central, Laie, etc.). Distribuimos tambien nosotros mismos desde nuestra sede editorial en Sitges.
La revista tambien se puede adquirir por internet a través de plataformas (Marketplace) como: Amazon, Casa del Libro, Uniliber e Iberlibro. De esa forma también está al alcance de cualquier comprador internacional.
-Quines revistes s’enduria a una illa deserta?
La maleta de Portbou y 142 Revista Cultural.
-Quines altres revistes ens recomana i per què?
Creo que Librújula es una buena revista. No solo por sus contenidos sino por la cuidada edición. Su trabajo de diseño me parece excelente.
-Què és el millor de la seva feina?
Vivir la experiència de ver nacer y consolidar nuestro primer proyecto editorial. Tener la oportunidad de trabajar sencillamente en algo que te apasiona. Tener la oportunidad de conocer a personas del mundo de la cultura y otras personas no tan ligadas a dicho mundo, y poder enriquecerme escuchando lo que tienen que decir. Dar voz a quienes no tienen muchas oportunidades de darse a conocer. Y, como no, haber vuelto junto a mi hermano a aquella habitación del 142 en la que tantos sueños se forjaron. Al menos, uno de ellos, lo hemos hecho realidad.
-Voldria afegir o recomanar alguna cosa…?
Daros las gracias por esta oportunidad que nos brindáis. Y deciros que trabajaremos con todas nuestras energías y nuestra pasión por hacer una revista con contenidos de calidad. Es nuestro granito de arena para contribuir mediante la educación y la cultura a un mundo mejor y a que seamos mejores personas.
Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a 142 revista cultural!
Abel Carretero és filòleg català i geògraf, format a la Universitat de Barcelona entre els anys 2009 i 2015. També té un màster en assessorament lingüístic, que és l’àmbit al qual es dedica professionalment. La revista Llengua Nacional és una publicació trimestral que edita l’Associació Llengua Nacional i que vol difondre i promoure un model de llengua culte i genuí. Actualment és el director de la revista i el president de l’Associació.
-Quins han estat els seus projectes editorials?
Des dels inicis el projecte ha consistit a publicar la revista amb la intenció fer divulgació lingüística. Donar a conèixer la nostra llengua des de molts punts de vista diversos, tant qüestions de lèxic com gramaticals, de sociolingüística, etc. En aquest sentit, la idea és contribuir a la difusió de la llengua a partir del coneixement dels molts professionals i experts que hi col·laboren.
-Parli’ns dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?
La revista va néixer l’any 1991. Això vol dir que era un context molt diferent de l’actual. En aquell moment el principal objectiu era promoure el procés de normalització lingüística, defensar l’ús correcte de la llengua i donar a conèixer i difondre totes les seves possibilitats expressives i tots els seus recursos vàlids en els diversos àmbits i nivells de comunicació. Aquests objectius, malauradament, segueixen vigents, ja que la situació del país encara no és de normalitat absoluta, malgrat el pas dels anys i totes les persones que hi han lluitat.
-Quin perfil de lector te la vostra publicació?
En general és un perfil de persones especialitzades, tot i que hi ha també un públic general que està interessat en la llengua. Molts dels nostres articles estan escrits per acadèmics però conserven un to planer i accessible per a un públic general.
-Com s’escullen els temes i els col·laboradors?
Fa molts anys que tenim un ventall de col·laboradors força ampli. Tot i així, sempre estem oberts a noves incorporacions de persones que vulguin escriure i publicar a la nostra revista. Pel que fa als temes, sovint ens arribem articles ben diversos, i el que fem és publicar-los tots, cadascun sota la temàtica corresponent. El que també hem fet darrerament és publicar alguns números especials o monogràfics. En tal cas, ho escollim entre totes les persones que formem part de la revista: el director, la sotsdirectora, l’editor i els membres del Consell Assessor (entre els quals hi ha en Josep Ruaix o l’Albert Jané, els dos puntals de Llengua Nacional).
-Com assumiu l’era web?
Com un repte i alhora com una oportunitat. Les noves tecnologies ens permeten donar-nos a conèixer i arribar a més gent, la qual cosa ens sembla sempre un fet molt positiu. Hem penjat en obert la revista a la nostra web i hi tenim tots els números digitalitzats (excepte els 4 últims, que només són consultables per als subscriptors). En total, un centenar de números de la revista que permeten consultar centenars d’articles de llengua, ressenyes, etc.
-Com veu el futur de les publicacions periòdiques en paper?
Potser sóc una mica romàntic en aquest sentit, però el paper per mi continua tenint molt de futur, ja que sempre hi haurà públic disposat a assaborir un llibre en paper. Ens passem el dia davant de les pantalles. Per mi és un goig (i cada cop més) poder llegir en paper.
-I el futur de les digitals?
També tenen el seu públic, i cada cop és més nombrós, de manera que veig possible la coexistència de totes dues maneres de llegir i informar-se.
-Quins canals de distribució i difusió feu servir.
Bàsicament la revista arriba als socis i subscriptors mitjançant correu postal. La reben directament a casa. Aquest és el principal canal de distribució. Tot i així, en unes quantes llibreries d’arreu dels Països Catalans també hi són per poder comprar. A Barcelona, Girona, Lleida, Reus, Tàrrega, Palma o València, per exemple. A la nostra web hi ha la llista completa de llibreries. També a l’Abacus, per cert.
-Quines revistes s’enduria a una illa deserta?
Qualsevol que em permeti descobrir coses noves i adquirir coneixement. M’agraden molt les revistes de reportatges i de geografia (potser per deformació professional, qui sap).
-Quines altres revistes ens recomana i per què?
Hi ha revistes molt interessants, a parer meu. Per exemple, Catorze, Cavall Fort, L’Avenç, Sàpiens, Descobrir, El temps… La llista seria inacabable. Com es pot veure, tenim un país replet de revistes amb un contingut de molta qualitat i apte per a tothom.
-Què és el millor de la seva feina?
Que sempre s’aprenen coses noves. I que si t’agrada llegir… No fas altra cosa! En aquest sentit el que més em reconforta és saber que gràcies a la nostra feina estem difonent coneixement i cultura i ajudem altres persones a aprendre, també.
-Voldria afegir o recomanar alguna cosa…?
Recomanaria que es llegís més. Que es llegís molt. Llegir és el que ens fa lliures, que se sol dir. I és llegint, crec, com aprenem més a conèixer el nostre entorn i a entendre millor el món i el perquè de les coses.
Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a Llengua Nacional.
Pels que ens interessa la història però ens sentim perduts davant l’immens maremàgnum de llibres, o simplement volem gaudir una estona llegint, les revistes ens ofereixen una proposta molt atractiva, variada i visual. Durant dècades capçaleres com L’Avenç, Historia y Vida o Historia 16 han complert amb escreix aquesta funció que darrerament ha estat adaptada als nous temps per Sàpiens o Historia National Geographic. No obstant, l’aparició el desembre del 2016 de El Món d’Ahir ha marcat, per a mi, un abans i un després pel que fa a aquest tipus de publicacions. El fet que el títol de la revista sigui un homenatge a un dels llibres de Stefan Zweig més commovedors i atractius del nostre passat recent ja és tota una declaració d’intencions. En paraules del seu director Toni Soler:
La revista és un híbrid entre literatura, periodisme i assaig, en poques paraules: història d’autor”.
Aquest plantejament acompanyat d’un disseny totalment innovador la converteix en una publicació original i apassionant. El ventall de col·laboradors és tant divers que ens porta des de Xavier Antich fins a Orhan Pamuk, des de Paul Preston fins a Xavier Theros… enriquit, a més, amb la recuperació de textos de firmes com Stendhal o Josep Pla. Tot això ja seria prou motiu per convertir-nos en fidels lectors però l’espectacular grafisme ens atrapa definitivament: tipografia innovadora, paper en colors impactants, cartografies, fotografies de qualitat i un gran treball en la iconografia. Resulta, doncs, un plaer submergir-se en les pàgines de El Món d’Ahir i assaborir poc a poc les variades propostes que ens ofereix trimestralment, gaudir de la història com a relat dels fets, però també dels fets dels éssers humans, amb narració, anàlisi i emoció a parts iguals.
La revista va néixer l’any 1991. Això vol dir que era un context molt diferent de l’actual. En aquell moment el principal objectiu era p
