Ja tenim per tradició acabar l’any celebrant els aniversaris de revistes Bufem les espelmes amb un gran desig, per molts números més! Endavant amb les publicacions en sèrie, que no parin de publicar Durant el 2023, han fet anys:
Des del 2013, i ja han passat deu anys, encara conservo el primer número de la revista ICON, amb en James Franco a la coberta.
Nascuda, entenc, amb la voluntat d’omplir un forat en el mercat, com és el de “la revista de moda masculina”. Deu anys són temps suficient per avalar l’èxit d’una publicació d’aquest tipus, tenint en compte el moment actual, en el qual les xarxes són l’enemic més important del paper.
En el meu cas reconec que espero amb impaciència l’arribada del primer dijous del mes, per poder fullejar i llegir la major part dels articles de la revista, que acompanya el diari El País.
Una presentació cuidada, amb una atractiva portada, sempre protagonitzada per alguna personalitat dins de la cultura, sigui l’àmbit que sigui, de referència. Un paper de qualitat, també s’agraeix, uns articles acompanyats de fotografies en perfecta sintonia amb el producte resultant, per donar lloc a una publicació periòdica, des del meu punt de vista, excel·lent. És veritat que conté, com la major part de les revistes de moda, molta publicitat, però també l’entens necessària per a la continuïtat d’un producte com aquest.
ICON i ICON Design, la germana petita (nascuda el 2017 i de periodicitat semestral) especialitzada en disseny, interiorisme, decoració i arquitectura, neixen com a entreteniment i continuen essent-ho. Si vols estar al dia de tendències en general, siguin de l’àmbit de la cultura, principalment, o de l’àmbit que siguin: ICON.
Si vols conèixer la moda masculina més actual: ICON.
Si vols llegir, sobre arquitectura, música, cuina, esports, salut, viatges, motor, i un llarg etcètera: ICON.
Antonio Iturbe és escriptor, periodista i editor deLibrújula, publicació en edició digital (www.librujula.com i librujula.publico.es) i en edició impresa bimestral que es distribueix a quioscos i algunes llibreries. Librújula no vol només informar de les novetats editorials sinó també encomanar la passió per la lectura amb un periodisme de mirada personal.
–Quins han estat els seus projectes editorials?
He treballat a revistes com el suplement de televisió d’El Periodico (Teletodo), Fantastic Magazine i Qué Leer, on vaig estar dinou anys de redactor en cap, sotsdirector i director.
–Què és el que li va moure a encetar el repte Librújula?
L’any 2015 una pèssima gestió de l’empresa editora de Qué Leer, MC Ediciones, que la va portar a suspensió de pagaments, va fer insostenible la situació laboral. El sotsdirector de Qué Leer, Milo Krmpotic, i jo vam marxar aquell gener de 2015 i, de manera solidària, la majoria de col·laboradors també ho va fer. En aquell moment vam decidir fundar la nostra pròpia revista i va néixerLibrújula. Amb els meus estalvis vaig pagar la pàgina web i les despeses de col·laboracions del primer any i gràcies a la generositat de molts col·laboradors hem tirat endavant.
–Quines seccions té la revista i per què?
La idea és que la revista sigui una finestra al món del llibre i oferim diversos miradors: la crítica per qui vulgui anàlisi més tècnica, entrevistes a escriptors per conèixer el seu món interior, cròniques per establir el pont entre la literatura i el periodisme narratiu… Després hi ha finestres específiques al còmic, la poesia o els fotollibres per la senzilla raó que ens fascinen.
–Com s’escullen els temes i els col·laboradors?
El nucli de la revista fem una reunió de sumari i cadascú aporta les seves idees. També són benvinguts tota mena de suggeriments dels col·laboradors. Seleccionem el que més ens interessa i tractem de ficar en la revista la quantitat més gran de substància possible, però sense atapeir. La revista ha de tenir contingut i pes, però també ha de ser un objecte artístic visualment.
–Per què “Librújula“?
És un joc de paraules amb “libro”i”brújula”: LI BRÚJULA (La bruixola dels llibres).
–Quin perfil de lector teniu?
Tenim més dones que homes, en una forqueta entre els 30 i els 60 anys.
–Com assumiu l’era web?
Tenir oberta una pàgina web té les seves complicacions i les assumim el millor que podem. És una finestra oberta al món, la qual cosa està molt bé, però també té els seus inconvenients: per les finestres llances causes però també t’entren. Hi ha virus, atacs hacker, suplantacions… l’empresa informàtica que manté la web és crucial perquè tot funcioni.
–Com veu el futur dels publicacions periòdiques en paper?
El periodisme noticiós ha de ser digital, no crec que pugui haver-hi discussió. La velocitat a donar la notícia de manera immediata, la capacitat d’ampliació de la dada, la possibilitat de correcció, el complement de vídeo, fotografies, àudio… són imbatibles i fan inapel·lable que els mitjans informatius en paper tinguin ja els dies comptats. No obstant això, un tipus de periodisme que no sigui de dada sinó de mirada, d’atmosfera i de textura, que ofereixi un artefacte en paper que sigui un objecte gustós de tenir a les mans, continuarà tenint un públic, encara que no sigui majoritari. És un tipus de periodisme que no té com a premissa principal la rapidesa sinó la seducció.
–I el futur dels digitals?
Em temo que veurem caure moltes capçaleres del periodisme clàssic. En el món digital, la fusió d’informació i entreteniment no té marxa enrere. I com que l’entreteniment sempre té menys cost de producció que la informació i sovint genera més ingressos, veurem sofrir molt els mitjans informatius. Segurament acabaran sobrevivint dues o tres referències sòlides com a mitjans digitals informatius, altres es reconvertiran (alguns ja ho estan fent) en comunicació d’entreteniment i altres faran fallada.
–Quins canals de distribució i difusió feu servir?
La revista en paper la distribueix en quioscos Logintegral i, en llibreries, SGEL i Libel·lista. En l’edició digital tenim el nostre propi servidor i el nostre domini www.librujula.com però també un acord de cessió de tràfic amb el diari digital Público.
–Quines altres revistes ens recomana i per què?
Sóc molt fan de The New Yorker. Aquest periodisme de cocció lenta, fet amb mitjans i gent de molt de talent, no morirà. És clar, ells tenen l’avantatge de fer una revista en anglès que poden vendre en 200 països.
–Què és el millor de la vostra feina?
Que a vegades, fins i tot amb una certa freqüència, podem compartir coses que ens fascinen, que ens sorprenen, que ens emocionen. Jo acabo de descobrir a Olga Tokarczuk, la premi Nobel polonesa i m’ha semblat tan extraordinària, que poder explicar-ho m’omple de satisfacció. A més, quan parles d’algú amb més talent que tu, fins i tot t’empeny cap amunt.
–Voldria afegir o recomanar alguna cosa…?
Recomanar-los que llegeixin. Llegir no és obligatori. Es pot viure la vida perfectament sense llegir llibres i ser molt feliç. Però si obres aquesta esquerda de la realitat i et fiques per ella… la teva vida es desplega com un origami.
Antonio Iturbe (1967) va néixer a Saragossa i va créixer al barri portuari de Barcelona, la Barceloneta. Ha publicat les novel·les Rectos torcidos (2005); Días de sal (2008); La bibliotecària d’Auschwitz (2012), publicada a 40 països, premi Troa i guanyadora de diversos premis internacionals; A cielo abierto (2017, Premi Biblioteca Breve); La playa infinita (2021) i el llibre juvenil La teniente Farah (2022). També l’assaig 50 moments literaris (2017). És autor de la sèrie de llibres infantils Els casos de l’Inspector Cito, traduïda a nou idiomes, i de la sèrie La isla de Susú. Com a periodista cultural, ha treballat en revistes com Fantastic Magazine o el suplement de televisió d’El Periódico i ha col·laborat en diversos mitjans, entre ells El País, Público, Elle i Rutas del Mundo. Durant dinou anys va estar a la redacció de Qué Leer. Actualment és director de la revista de llibres Librújula i col·laborador als diaris La Vanguardia i Heraldo de Aragón.
Bufem les espelmes amb un gran desig, per molts números més!
