Recomanem – Pàgina 4 – Grup de Treball Publicacions en sèrie

Cobertes que xuclen la sang

Quan pensem en vampirs el primer que ens ve al cap són les pel·lícules de Nosferatu, Dràcula, Crepúsculo, però sorprenentment també han estat protagonistes a gran varietat de reportatges a diverses publicacions.

Si visiteu l’exposició Vampirs l’evolució i el mite al CaixaFòrumBarcelona trobareu, entre el vermell i les fosques, un seguit de revistes satíriques, humorístiques, de cinema, d’actualitat, i fins i tot nostrades que mostren a les seves cobertes imatges i escenes d’aquest món tan terrorífic per uns i tan “friki” per altres.

Tot seguit us compartim un llistat de les publicacions trobades a la mostra:

Nota sobre les imatges. Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials exposats a Vampirs l’evolució i el mite – CaixaFòrumBarcelona, fetes per membres del grup de treball durant la seva visita, el desembre de 2020.

El fotògraf Bill Brandt i la revista Lilliput

Lilliput va ser una revista mensual britànica d’humor, contes, fotografies i arts de petit format, fundada el 1937 pel fotoperiodista Stefan Lorant.

Un col·laboradors habitual fou Bill Brandt, fotògraf britànic considerat un dels fundadors de la fotografia moderna.

Peter Sellers llegint la premsa ©Bill Brandt

Fins el 24 de Gener es pot visitar a la Fundació Mapfre l’exposició antològica on es poden contemplar diverses sèries de l’obra fotogràfica de Bill Brandt, organitzada cronològicament i en diferents seccions temàtiques: retrats, paisatges urbans, i viatges.

El domini de la llum i les ombres, sempre en blanc i negre, que identifiquen els seus retrats a artistes, escriptors i gent anònima, van suposar una ruptura amb la tradició. Bona part d’ells van ser publicats a la revista Lilliput el 1941 sota el títol “Young Post of Democracy” on apareixien alguns dels rostres més representatius de la seva època.

Bill Brandt també va col·laborar a la publicació Picture Post, revista pionera i especialitzada en fotoperiodisme.

*Nota sobre les imatges. Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials exposats a la mostra Bill Brandt a Fundació Mapfre Barcelona, fetes per membres del grup de treball durant la seva visita, el desembre de 2020.

Hem visitat… Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat

Quan parlem dels cronistes de la història sempre pensem en periodistes, assagistes o historiadors, oblidant que molt sovint els pintors, fotògrafs i il·lustradors també deixen constància del temps on viuen. Si a més ho fan amb aquesta intenció el resultat pot ser sorprenent, és el cas de Jaume Perich.

Al Born Centre de Cultura i Memòria podem veure fins el 10 de gener de 2021 l’exposició Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat on, gaudirem d’un exhaustiu repàs a l’obra gràfica del recordat dibuixant, escriptor i traductor amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. Amb el minimalisme dels seus dibuixos i textos feia una crítica valenta de l’època en que va viure: el final del franquisme i l’anomenada «transició democràtica». El seu tarannà irònic, sarcàstic, tocat per l’humor negre, el permetia fer una contracrónica política i social: els militars, els banquers, els polítics de dretes i l’església catòlica eren les seves «víctimes» favorites. Durant la seva carrera va col·laborar amb molts mitjans de comunicació escrits i audiovisuals. Va ser membre fundador de la cèlebre revista Hermano Lobo, posteriorment va crear i va codirigir juntament amb Manuel Vázquez Montalbán la revista política Por Favor, una de les revistes d’humor gràfic més importants de la transició. També va publicar els seus treballs en Muchas Gracias, Nacional Show, Titanic, Histeria semanal, Muy señor mío, Cuadernos de Humor, TBO, Jano, Fotogramas, Interviú i, finalment, en la revista satírica El Jueves. Va col·laborar també als diaris Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, a ràdio i televisió. A més de publicar un munt de llibres que van aconseguir molta difusió.

La seva crítica mordaç i d’esquerres li va portar a episodis de persecució, de la censura així com a amenaces de l’ultra dreta que només van aconseguir donar més valor i reconeixement a la seva obra. A l’exposició trobem una extensa antologia del seu llegat disposada de forma cronològica. L’original plantejament: vitrines, facsímils, originals i vídeos que, acompanyats d’una poètica decoració, ens transporta a l’Univers Perich, on progressisme, rebel·lia i llibertat d’expressió es mostren com a valors totalment vigents, necessaris i a reivindicar.

Nota sobre les imatges. Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials exposats a la mostra Perich. Humor amb ulls de gat – Born Centre Cultural, fetes per membres del grup de treball durant la seva visita, el setembre de 2020.

Recomanem article: “Les revistes dels anys 1960”

Marta Vallverdú. “País de paper (I): Les revistes dels anys 1960”, L’Avenç, núm. 465 (febrer 2020), p. 26-41

Article a L Avenc Ens ha agradat molt l’article que Marta Vallverdú ha publicat al número de febrer de L’Avenç. És l’últim, fins ara, d’una sèrie de reportatges en els quals l’autora aborda la cultura catalana als anys 60.

En aquesta ocasió les protagonistes són algunes de les revistes més destacades que es van començar a publicar a Catalunya, en llengua catalana, durant aquella dècada.

Aquestes revistes, la majoria d’elles promogudes per escriptors i activistes, es van convertir en una forma de resistència, un intent de reivindicar la cultura i la llengua catalanes en plena dictadura franquista.

Sorprèn la tenacitat de tantes publicacions nedant a contracorrent, escapolint-se dels embats de la maquinària del règim -en forma de censura, de multes i suspensions. (p. 41)

Van ser revistes de gran qualitat, que van comptar amb la col·laboració de nombrosos intel·lectuals i artistes. També es pot dir que van servir per formar una nova generació de periodistes, i perquè el públic es tornés a acostumar a llegir en català. Sorprenentment, algunes d’elles van néixer emparades per l’Església; aquest suport els va facilitar poder publicar-se i tenir una àmplia difusió, malgrat que en alguns casos també els va condicionar els continguts.

L’article posa l’èmfasi en dos títols, Oriflama (1961-1977) -revista adreçada al jovent- i Tele/estel (1966-1970), -revista d’informació general, propietat del diari Tele/eXprés– però també tracta la revista cultural Serra d’or (1959-), i les revistes per a infants Cavall Fort (1961-) i L’infantil (1951-1973). De cada capçalera s’expliquen les circumstàncies del seu naixement, les característiques de contingut i presentació, la seva trajectòria i els col·laboradors més importants.