Actes, jornades i congressos – Pàgina 11 – Grup de Treball Publicacions en sèrie

IV Jornades d’Història de la Premsa (5)

Pau Vinyes. L’Esport català (1925-1927), un projecte de setmanari esportiu arrelat a la cultura del país

Pau Vinyes és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona i escriptor.

Esport catala L’Esport català va ser un setmanari esportiu fundat i codirigit per Vicenç Bernades i Antoni Vilà. Es va publicar a Barcelona del 7 d’abril de 1925 al 5 de setembre de 1927.

Estava redactat per periodistes que procedien dels diaris La Publicitat i La Veu de Catalunya. Va promoure campanyes d’opinió i reivindicació d’un esport nacionalista i amateur. En aquesta època, els anys 20, l’esport era un pretext d’entreteniment esportiu i cultural al mateix temps, que començava a arrelar en la societat de masses de forma creixent.

El setmanari oferia un periodisme esportiu rigorós, que el va convertir en un referent en el camp de la premsa esportiva a Catalunya.

Quan va haver de tancar, per raons econòmiques, la majoria dels seus col·laboradors van passar a La Nau dels esports i a La Rambla.

Font de la imatge: ARCA

IV Jornades d’Història de la Premsa (4)

Narcís Garolera. Jacint Verdaguer i la premsa

Narcís Garolera és catedràtic de filologia catalana per la UPF i crític literari.

Jacint Verdaguer (1845-1902) es va servir de la premsa com a mitjà per fer conèixer les seves produccions literàries, en vers i en prosa.

Col·laborava regularment al diari La Veu del Montserrat (Vic, 1878-1902), en el qual publicava narracions dels viatges que feia. El tarannà polític d’aquest diari va ser heretat pel setmanari -després diari- La Veu de Catalunya, fundat a Barcelona el 1891 pel cosí de Verdaguer, Narcís Verdaguer Callís.

Verdaguer va ser director literari de les revistes L’Atlàntida (1896-1900), La Veu del Montseny i Lo Pensament català (1900-1902), en les quals va publicar prosa i poemes.

Però la seva col·laboració més destacada en premsa van ser les dues sèries d’articles En defensa pròpia (1895 i 1897), que van aparèixer al Noticiero universal i a La Publicidad. Amb aquests articles Verdaguer es defensava amb gran habilitat de les acusacions que pesaven sobre ell (desobediència al seu superior eclesiàstic, bogeria, malversació dels diners del marquès de Comillas, etc.), denunciant que era una víctima de calúmnies i d’una persecució injusta. Els articles van causar un gran impacte i l’autor va saber-se guanyar el favor de l’opinió pública barcelonina.

Font de la imatge: Wikimedia Commons

IV Jornades d’Història de la Premsa (3)

Teresa Camps. Art i cultura a la premsa catalana

Teresa Camps és professora del Departament d’Art i de Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ilustracio catalana A partir de la segona meitat del segle XIX els avenços tecnològics a la premsa (paper continu, rotatives, tècniques de reproducció d’il·lustracions i fotografies) faciliten una nombrosa i moderna producció editorial. Barcelona es converteix en el principal centre editor de la Península.

Segons J. Givanel, entre 1845 i 1925 es publiquen 3.162 títols a Catalunya, dels quals un miler són capçaleres còmiques i satíriques. Per exemple, L’Esquella de la Torratxa (1872-1939).

Les revistes d’art i cultura es basen en la “novetat”: molts títols inclouen les paraules “Nou” o “Nova”. Són en català: estan compromeses amb la llengua. Reclamen un “art nacional català”.
1868: neix Lo Gay saber (1868-1893)
1880: neix La Ilustració catalana (1880-1894)
Podem parlar d’un binomi art i lletres: aquestes revistes no són publicacions per informar; es fan des de la creació.

Els anys 1900-1920 són un període de gran vitalitat i entusiasme.

1907: neix Futurisme (només se’n publicaran 3 números). El primer escrit del primer número és una declaració d’intencions: “… Som els hòmens del demà; som l’avenir…”

Es van produint canvis de sensibilitat:
1. Revistes modernistes
2. Revistes noucentistes
3. Revistes de les avantguardes, petites però combatives
4. Revistes més professionalitzades (inclouen reproduccions fotogràfiques)
Tret comú de totes elles: independència ideològica

Entre 1906 i 1936 col·laboren en aquestes revistes primeres figures: els escriptors Josep Carner, J.M. López-Picó, Carles Riba, Marià Manent, J.V. Foix, etc. i els artistes Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joaquim Torres-Garcia, Joan Miró, etc.
Després de la guerra civil, els autors que no s’exiliïn es veuran obligats a escriure en castellà.

D aci d alla Moltes de les revistes són efímeres: publiquen entre un i deu números, per problemes econòmics. No tenen suport institucional -no hi ha darrera d’elles cap institució, gremi o sindicat: són autogestionades i autofinançades (especialment les avantguardistes) i a més la presentació és molt acurada, així que sovint hi ha problema de diners. Però també hi ha ganes de seguir, així que quan una revista tanca, els seus col·laboradors en treuen una altra.

Algunes d’elles, més moderades que les avantguardistes, van durar més temps: Pèl & Ploma (1899-1903), D’ací d’allà (1918-1936), Gaseta de les Arts (1924-1930), Revista de Catalunya (1924-1967), Vell i nou (1915-1921).

Durant la postguerra l’única publicació cultura “consistent” és Destino, en castellà. Va ser fundada a Burgos el 1937 i es va traslladar a Barcelona el 1939. Es va publicar fins 1980, amb una efímera segona etapa el 1985.

Característiques de les revistes de cada època

Modernisme
Revistes molt il·lustrades.

Noucentisme
Presentació sòbria, controlada. Es busca l’essència i no l’aparença de les formes.

Avantguardes
Revistes “cridaneres”: volen provocar una reacció.
Un enemic del poble (1917-1919): fundada per J. Salvat-Papasseit i J. Torres-Garcia. Se’n van publicar 18 números
Arc-voltaic (1918): dirigida per J. Salvat-Papasseit. Hi col·labora Joan Miró. Només se’n publica un número
Salvador Dalí fa l’últim número de L’Amic de les arts (Sitges, 1926-1929)
L’any 1928 Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch publiquen el Full groc, un manifest que fa una crítica ferotge de la cultura del moment.

1929: neix Mirador: art, lletres i política (1929-1937)
És un setmanari informatiu, que té seccions fixes de cultura (cinema, música, etc.). L’any 1938, durant la guerra, pren partit per la República i canvia de nom: Meridià (1938-1939).

Durant la postguerra la producció cau en picat, degut a la censura, la baixa moral dels autors i la dificultat per obtenir paper.

Als anys 40 neix una nova generació, clandestina:

Ariel (1946-1951): molt ben editada, en català
Algol (1947): un únic número, extraordinari, ple de ràbia
Dau al set (1948-1951): revista avantguardista; hi col·laboren Joan Brossa i Antoni Tàpies
Revista (1952-1955): publicada a Barcelona, en castellà
Inquietud (1955-1958): publicada a Vic
Serra d’or (1959-): amb ella s’aconsegueix certa normalitat. Encara es publica
Arc-voltaic També apareixen les anomenades revistes d’artista, que només duren tres o quatre números: Tascó (Reus, 1979-1989), Fenici (Reus, 1986-1992), Negre + blau: revista d’art i poesia (1983-1987), etc.
I podem parlar de les revistes-objecte, ja en el territori de l’art conceptual. Tenen certa periodicitat, però se’n fan edicions limitades: Èccema, Plecs d’ona, Capsa, etc.
Així doncs, segueix l’entusiasme, la recerca del plaer visual i, en molts casos, el caràcter efímer.

Selecció de títols destacats

Modernisme
L’Avens (1881-1884, 1889-1893), Luz (1897-1898), Quatre gats (1899), Catalunya artística (1900-1905), Pèl & Ploma (1899-1903; arriba als 100 números)

Noucentisme
Empori (1907), Futurisme (1907), Picarol (1912; revista satírica, amb dibuixos de Xavier Nogués), Revista de la Escola de Decoració (1914; impulsada per J. Torres-Garcia), Revista nova (1914-1917; molt il·lustrada), La Revista (1915-1936; dirigida per J.M. López-Picó), Terramar (Sitges, 1919-1920), La mà trencada (1924-1925)

Avantguardes
Un enemic del poble (1917-1919), Arc-voltaic (1918), L’Amic de les arts (Sitges, 1926-1929; revista molt combativa, de la qual es van publicar 31 números), Hèlix (Vilafranca, 1929)

Altres
D’ací d’allà (1918-1936): revista més “mundana”. L’hivern del 1934 publica un número extraordinari de Nadal dedicat a l’art del segle XX
Art (Lleida, 1932-1934), Mirador (1929-1937), Meridià (1938-1939), Algol (1947), Ariel (1946-1951), Dau al set (1948-1951), Cobalto: arte antiguo y moderno (1947-1948; números monogràfics)

Font de les imatges: ARCA, Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

IV Jornades d’Història de la Premsa (2)

Patricia Vega. Periodismo cultural en Costa Rica (1830-1950)

La conferència inaugural de les Jornades va anar a càrrec de Patricia Vega, de la Universidad de Costa Rica.

Els primers diaris de Costa Rica van aparèixer al segle XIX: El Noticioso Universal i El Correo de Costa Rica (gener 1833). Costa Rica s’havia independitzat l’any 1821, però va ser l’últim país d’Amèrica Central en tenir impremta. La primera impremta, “La Paz”, va ser portada el 1833 per un empresari del cafè, Miguel Carranza.

En aquest primer període conviuen dues tendències culturals: d’una banda, una cultura il·lustrada, centrada en les belles arts i les lletres; d’altra banda, la cultura popular.

Entre 1830 i 1860 es produeix gràcies a l’arribada de la impremta una divulgació massiva de clàssics (Dumas, Lord Byron, Walter Scott, etc.), que es publiquen en els diaris, per capítols setmanals. Aquesta literatura és prohibida per l’Església Catòlica.

La primera publicació cultural és la revista Pasatiempo, que apareix el 1856 i serveix per a la divulgació literària.

El període 1860-1890 està protagonitzat per l’anomenada “Generación del Olimpo”. Aquest grup d’intel·lectuals de marcada ideologia liberal té com a principal objectiu la creació d’un estat nacional a Costa Rica: són d’aquesta època la bandera, l’escut, l’himne i la mitologia nacionals. Es produeix una explosió de la producció literària i els diaris esdevenen plataformes per al debat públic d’idees. A la premsa també apareixen anàlisis crítiques d’obres literàries. Les dones participen en aquest moviment. Una publicació destacable és La hoja (1885), en la qual escriuen membres de la maçoneria.

Un nou període, de 1891 a 1920, està presidit per la qüestió social.

El 1906 neix Páginas ilustradas, una revista de literatura i art que inclou fotografies.

La multinacional United Fruit Company ha convertit Costa Rica en una república bananera. Amb la I Guerra Mundial es tanquen els mercats. Hi ha molta pobresa i la dictadura de Federico Tinoco (1917-1919) deixa el país en una situació molt precària. Sorgeixen organitzacions gremials i sindicals i, junt amb elles, diaris molt combatius, reformistes, com per exemple La Prensa.

El crack del 29 i la II Guerra Mundial marquen l’última etapa estudiada, 1921-1950. És un període difícil, perquè no es ven cafè, que és la principal exportació del país. Apareixen noves classes socials.

Les revistes literàries, com Ariel, són espais de reflexió. Aquestes revistes es van convertint en pàgines literàries dins dels diaris, fins a l’actualitat.

La conclusió d’aquesta conferència és que, tot i que les creacions artístiques estan presents en la majoria dels diaris durant tots els períodes, les publicacions exclusivament culturals han estat escasses i han tingut una vida efímera.

Imatge: Mapa de Costa Rica. Autor: Shamhain. Font: Wikimedia Commons