Hi ha revistes que fins a no tenir-les a les mans no ens adonem que omplen un espai que, per desconeixem propi, ni tan sols intuíem. Aquest és cas d’ EMBLECAT .
El primer cop que vaig poder tenir a les mans aquesta revista encara es denominava EMBLECAT. Associació Catalana d’Estudis, d’Art i Societat.
Per a qui subscriu aquest comentari, es va obrir un món que fins aleshores desconeixia i ni tan sol podia imaginar que l’emblemàtica o els emblemes com a motiu i subjecte pogués generar estudis tan acurats com els que la revista ens mostrava.
L’any 2017, la revista va ampliar els seus continguts i es convertí en EMBLECAT. Estudis de la Imatge, Art i Societat, però mai sense deixat de reflectir que es tracta d’una revista d’estudi, on els seus continguts, en qualsevol de les seves vessants, gairebé es podrien qualificar de ponències, per la qualitat expositiva que hi trobem. Cada article es complementa, si cal, amb il·lustracions, bibliografia i recursos web, si n’hi ha.
Per tal de mantenir el seu nivell de qualitat disposa d’un Comitè Científic que aplega professorat de diverses universitats de l’Estat i Internacionals i que per manca d’espai no podem consignar aquí i d’un Consell Editorial. Aquesta internacionalització fa que els signants del articles puguin veure publicat el seu treball en la llengua que l’han escrita.
EMBLECAT és una revista anual i entenem que aquesta periodicitat li permet presentar-se com una revista rigorosa i tota ella desprèn allò que se’n diu unitat de to. La podem trobar en edició de paper o en pdf al repositori de Revistes Catalanes amb Accés ObertRACO.
Per acabar, solament assenyalar, que no és una revista portable que, ens obliga a seure i assaborir-la sense presses.
Ens trobem d’avant d’una d’aquelles publicacions que no podríem qualificar. Ben igual que el títol que ja vam comentar, Emblecat, tenim una revista que fins no tenir-la a les mans no ens adonem de la vàlua de la matèria que treballen i de la vàlua que és tenir una institució i unes persones que tenen la voluntat d’invertir temps i diners en difondre patrimoni i coneixement.
Potser la matèria no es pas allunyada del nostre imaginari, del món medieval, poc o molt, tothom n’ha sentit a parlat, però la revista LAMBARD centra el seu contingut en l’Art Medieval i ens invita a no fer una mirada restrictiva de l’art i ampliar el nostre ventall de tot allò que pot acollir aquesta parcel·la de la cultura.
Com sol passar amb aquesta mena de publicacions, els seus continguts no es poden empetitir nomenant-los articles, sinó que cadascun d’ells són estudis més a prop de la ponència que d’un article casual o immediat. A LAMBARD podem trobar estudis sobre heràldica o portalades romàniques; orfebreria o detalls d’una catedral; d’influències arquitectòniques a l’anàlisi de l’obra d’un arquitecte. Cadascun dels seus continguts finalitza amb l’àmplia bibliografia o recursos que l’autor ha utilitzat pel seu estudi, així com fotografies complementàries.
LAMBARD té una periodicitat molt difícil de concretar, com exemple cal comentar que el darrer volum, el XXVII aplega els anys 2016-2018 i ha sortit publicat el 2019 i un cop llegida la revista intuïm la feina que hi ha al darrera per tal de fer emergir d’aquestes característiques i de la seva qualitat.
La Revista Musical Catalana és la degana de les revistes dedicades a la música en general i indubtablement ho és de les revistes dedicades a la música clàssica en particular.
Va néixer l’any 1904 per fer difusió de les activitats de l’Orfeó Català i de tota la vida musical que s’esdevenia a les primeries del s. XX, la seva activitat en aquesta primera època cessà l’any 1936 arran del cop d’estat del General Franco. L’any 1984 emprèn de nou un segon període que perdura fins hores d’ara. Els inicis d’aquesta segona etapa van ser tímids però amb molta il·lusió i amb el desig de fer una revista de qualitat en català i seguint la tradició de “la feina ben feta”. Les seves pàgines han acollit signatures qualificades que li han permès de mantenir-se i ser un referent per a qui estima la música clàssica.
La RMC ha sabut, en el decurs tots els seus anys de pervivència, avançar cap endavant però sense deixar de mirar enrere per saber d’on ve, és a dir, que tal i com fa un bon músic, innova a partir de la tradició, cosa difícil però no impossible com ho demostren les pàgines de la revista, tan de contingut com de format.
La RMC no arriba a cent pàgines, però el seu interior no solament hi ha espai per la música des del renaixement fins a la clàssica contemporània, sinó també per instruments, actualitat musical, oficis relacionats amb la música, càpsules breus informatives, entrevistes de músics i cantants que ens visiten; dossiers monogràfics, reportatges, novetats editorials; també aplega una secció dedicada a compositors o compositores; com no, l’activitat del Palau i de l’Orfeó, però també ens fa conèixer arxius, biblioteques i fons documentals del país; ressenya de novetats discogràfiques i puntual informació d’allò que estigui vinculat amb la música i l’òpera, com pot ser una exposició, una xerrada; revista ambiciosa, també s’ocupa d’allò que sigui rellevant en d’altres auditoris d’arreu. I com a colofó uns divertits mots encreuats que posen a prova els nostres coneixements musicals. Exhaustiu? Sí, i tant, però és que la RMC és una revista seriosa.
Evidentment la Revista Musical Catalana no ha quedat enrere en les noves tecnologies i disposa de pàgina web, facebook i twitter @RevistaMusCat.
És per tot això que qui subscriu aquest comentari és fidel, mes rere mes, a RMC.
Llengua nacional és el que diu: una revista a favor de la presència, bon ús i normalització de la llengua a tot el territori de parla catalana, com molt bé queda palès si mirem la coberta del seu primer número. Si bé des del 1991 ha dut a terme una tasca important en la defensa de la unitat lingüística i en la preservació de la riquesa de les seves varietats dialectals diria que no és prou coneguda.
Ja des des seus inicis, hi han col·laborat filòlegs, sociòlegs, escriptors i altres estudiosos de renom com poden ser Avel·lí Artís-Gener, MariaÀngela Cerdà, Eva Serra, Jaume Corbera, Albert Jané i Jordi Solé i Camardons que, juntament amb d’altres i en les seves diferents etapes, ha emprat la revista com a plataforma de denúncia tot esdevenint també un canal d’opinió i de formació amb una orientació molt definida. El seu ferm compromís la converteix en un mitjà per a debatre qüestions i preocupacions ben actuals en relació a la literatura i sobretot a la llengua i és per això que participa, en paral·lel amb d’altres revistes, a la campanya de l’APPEC per a promoure la lectura de revistes en català sota el lema: “Que no et deixin sense veu”.
La seva funció educativa i la publicitat d’actes que tenen com a rerafons la divulgació, l’enriquiment i reconeixement de la llengua catalana, la converteix en una font que es complementa amb altres capçaleres que, nascudes en el si d’entitats no governamentals i producte d’èpoques més fosques que glorioses viscudes al país, vehiculen la militància lingüística. En destacaria, dins seu àmbit d’especialitat, el fet de trobar-se entre els blocs o serveis oferts moltes vegades per organismes professionals més o menys oficials i, per l’altra, el que seria una revista d’opinió i de coneixements sense arribar a ser “acadèmica” adreçada a cercles diríem més erudits o de recerca. És a dir, inclou tant “píndoles” informatives sobre la mala praxis o confusió habitual en el procés de comunicació –de manera puntual i no tan extensa d’ensenyament del Català com són el Consorci per a la Normalització Lingüística amb els blocs ésAdir i Argumenta, el Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans o bé el recurs RodaMots- com articles que ajuden a conèixer bé el territori així com també les polítiques culturals a partir d’experiències amb la intenció d’estimular el sentit crític. Entre els seus continguts, hi ha articles sobre Sociolingüística, Pedagogia, Lèxic, Didàctica, Síntaxi, Fonètica i Història amb força bibliografia i ressenyes.Tot i ser la revista d’una entitat com altres que en paral·lel que nasqueren als anys noranta la classificaria més com a divulgativa en un sentit molt rigorós que es diferencia d’altres destinades més aviat a aprofundir en els nostres autors, a fer d’aparador de les novetats editorials o bé a ser un moviment reivindicatiu dels drets lingüístics.
En tant que publicació corporativa d’una associació, està oberta a la col·laboració i aportació d’articles dels subscriptors i és al seu bloc on trobem l’agenda i les notícies d’actualitat que alhora serveix de butlletí. Quant a destinataris, s’adreça a tot tipus de públic representant una oferta alternativa sobretot per aquells a qui no els agrada que et triïn les lectures.
El seu format ha canviat des del seu primer número publicat l’octubre / novembre del 1991, d’una quartilla – opuscle a adoptar el format habitual, més gran, amb menys pàgines, en color i més il·lustrat i actualment ja disponible en versió digital des de fa tres anys al següent enllaç. El portal ofereix un cercador que esdevé eina molt últil per a cercar de manera transversal dins de tots els números retrospectius que es poden consultar també de forma independent en fitxers pdf a excepció dels quatre darrers d’accés restringit als associats. La seva periodicitat trimestral crec que és suficient i més freqüent respecte d’altres revistes similars, dins del mateix espectre temàtic, que potser prioritzen més la vessant lúdica o bé la col·laboració amb les escoles o els mitjans de comunicació. Les iniciatives que estimulen la dinamització de la llengua sempre són un premi: com la convocatòria el 2018 d’un Premi, que es preveu que sigui anual, adreçat a petites empreses i cooperatives que destaquin per la seva defensa de la llengua.
Felicito Llengua Nacional pel seu 28è aniversari i convido tothom a conèixer-la: és més que una revista.
