Entrevista a Joaquim Armengol, Quim Cantalozella i Marta Negre, responsables de revista El Procés

portada_revista

 

El Procés és una revista bàsicament literària, però amb una estètica molt cuidada que inclou la fotografia, la pintura i el dibuix. La seva periodicitat és anàrquica, però el resultat d’aquesta anarquia se sol traduir en dues publicacions anuals. L’única pretensió que té és la d’arribar a la gent i ser llegida, focalitzant l’interès en una petita part de l’enorme llegat cultural i literari que té Catalunya. Sempre, però, amb la suficient qualitat estètica i literària perquè pugui atreure a qualsevol lector sensible.

 

-Quins han estat els vostres projectes editorials?

Com editors és la nostra primera experiència, però els perfils professionals que tenim han estat, més o menys, lligats al món de la literatura i a les publicacions, cada un a la seva manera.

-Parleu-nos dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?

L’origen de la revista es remunta al febrer de l’any 2012, l’equip editorial d’aquell moment era completament diferent. De fet, d’aquells que van promoure la revista només queda en Joaquim Armengol. La revista va néixer de la frustració i la impotència de veure com el país menystenia la cultura amb l’excusa de la crisi. Ho feien les institucions i també els mitjans de comunicació, especialment els diaris, que retallaven pàgines de cultura i fotien fora als seus fidels treballadors sense miraments, etc. Era impossible veure publicat un article literari en profunditat que realment pogués interessar a la gent. No hi havia espai, tot era retallat i molt superficial, lligat a la moda i a la publicitat. N’estàvem farts i estàvem emprenyats, i vam decidir actuar per mostrar, si més no intentar-ho, que era possible, malgrat el moment difícil que tothom passava, fer alguna cosa a nivell cultural i literari interessant, que valgués la pena i alhora ens divertís. Naturalment vam partir dels nostres gustos i afanys particulars, d’un interès compartit vers la literatura i les arts, però pensàvem que també podia ser extensible a tothom que tingués cert interès i sensibilitat cultural.

-Quin perfil de lector té la vostra publicació?

En els primers números definíem la publicació com a: “revista contracultural a l’abast de ben pocs”. Naturalment era una boutade, un frase irònica. Com que vèiem que la veritable cultura pràcticament havia desaparegut dels mitjans, i la gent semblava encantada amb aquest fet: no hi havia protestes, ningú es manifestava enlloc pel que passava amb la cultura; per força la nostra modesta publicació, que pretenia ser just el contrari del que oferien els diaris o la TV a nivell cultural, havia de ser contracultural! L’esforç de la gent per llegir El Procés havia de ser enorme comparat amb el que estava acostumada i al què hi havia aleshores; per tant, la revista havia d’interessar a “ben pocs”, a una minoria esforçada. Ah, ah, ah! Molta gent no va entendre la ironia: uns ens deien que la revista no era contracultural (segons diu el diccionari) i d’altres ens van titllar d’elitistes. Creiem, però, que és una revista per a tothom, assequible a qualsevol persona sensible que li agradi llegir i que estimi la llengua, l’art i la literatura. En realitat la revista només exigeix una mica de temps i ganes, res més.

-Com s’escullen els temes i els col·laboradors?

La revista ha derivat en números més monotemàtics dedicats bàsicament a una figura rellevant, normalment escriptors o poetes. Però al principi no era així, era totalment oberta i diversa. Els especials dedicats a Salvador Espriu i Joan Vinyoli (li vam dedicar dos números) van marcar aquest canvi. Pensem que és la millor manera d’aprofundir de veres en una personalitat de la nostra cultura. Pel que fa a com fem la tria dels autors cal dir que ho consensuem entre tots. Ens agrada tractar sempre els personatges que realment ens interessen; i si, per un motiu o altre, estan al centre de l’actualitat cultural -per exemple aquells a qui se’ls dedica un any d’homenatge-, molt millor perquè això ens ajuda. Però també posem l’ull en d’altres, com per exemple el que vam dedicar a Miquel Pairolí, un escriptor polifacètic i de gran qualitat que creiem mereix molt més atenció de la que ha tingut.

Pel que fa a com s’escullen els col·laboradors, fem una recerca d’amics, coneguts i saludats; però també d’especialistes i escriptors que puguin fer una aportació interessant sobre l’autor a qui va dedicat el monogràfic, ens hi posem en contacte i els proposem de col·laborar. Cal dir que la seva generositat i esforç no deixa de sorprendre’ns, a cada número més, perquè en els casos que accepten la proposta, i alguns repeteixen, mai podem pagar res a ningú. No tenim diners. No som una empresa, sinó uns amics que dediquem bona part del nostre temps a fer una petita aportació a la cultura catalana. Sense la generositat dels col·laboradors, i ja des del primer número, la revista seria impossible, no existiria. També publiquem d’altres articles que ens arriben si ens agraden i tenen qualitat literària.

-Com assumiu l’era web?

Amb naturalitat, de fet la nostra publicació és oberta a la xarxa, amb llicència Creative Commons. Les noves tècniques tenen coses fantàstiques, són molt bones per a difondre ràpidament la revista i fer-la arribar arreu del món. Tenir lectors a la Xina, Austràlia, Canadà, a l’Àfrica o als EUA és molt emocionant i satisfactori.

-Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper?

Tot i que pugui semblar que cada cop és més difícil, nosaltres hi creiem. I diguem això per diferents motius. Per exemple, emmagatzemar paper a casa és tot un problema, però els que hi tenim tirada l’assumim amb alegria. La practicitat del format digital és innegable, però si tens l’exemplar rondant per casa, sempre és més fàcil i còmode donar-li una ullada i dedicar-li una estona. A més a més, l’olor del paper és impagable. El dia que no puguem publicar-la en paper deixarem de fer-la, perquè creiem que el que queda realment i el que quedarà són les publicacions en paper. Quina garantia hi ha que les coses digitals perdurin? De vegades busques coses i misteriosament han desaparegut de la xarxa! És un enigma que fa pensar. Qui ho fa desaparèixer? Per què?

-I el futur de les digitals?

Aquestes no semblen que estiguin en perill, exceptuant la saturació pròpia del mitjà. En tot cas, el que no hauríem de deixar de preguntar-nos és en quina mesura el mitjà interfereix en la recepció dels continguts. Creiem que el paper i el format digital comporten temps diferents de lectura i assimilació, i això pot provocar un canvi de paradigma dels models de cultura i del seu consum.

-Quins canals de distribució i difusió feu servir?

Una pàgina web oberta a tothom, el correu electrònic, els diaris digitals, la premsa escrita quan ens fan cas, el boca orella, etc. I la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya que sempre ens ha donat suport.

-Quines revistes us enduríeu a una illa deserta?

Totes aquelles que han conformat la cultura catalana al llarg dels segles XIX i XX, és un llegat molt important; però ens agraden especialment les satíriques: L’Esquella de la Torratxa, el Be negre, Pèl i Ploma, Papitu, el Cu-Cut, etc. Ara bé, si només hagués de ser una crec que m’enduria La Llumanera de Nova York, aquella extraordinària revista il·lustrada i editada en català a finals del XIX a Nova York per l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs, una publicació mensual d’una gran qualitat de presentació i contingut. Seria meravellós que algú la reedités en facsímil. Aquestes coses tan extraordinàries haurien de ser a totes les biblioteques! També ens agrada molt la mítica Poesía.

-Quines altres revistes ens recomaneu i per què?

Per exemple el Bot, una revista contracultural nova i molt divertida que es fa a Gràcia, o d’altres com Le Magazine Littéraire, la New Left Review, Estado Mental, Radical Philosophy o la revista d’art Cabinet, etc. De fet, totes aquelles que incorporen el pensament crític i tenen cura estètica i literària.

-Què és el millor de la vostra feina?

La nostra feina és molt variada; però el millor de tot és la part humana, poder conèixer i tractar gent de l’àmbit cultural, engrescar-los i compartir el treball de creació de la revista amb les relacions personals que això comporta. També hi ha la meravellosa part intel·lectual, la llum del coneixement que irradien els autors a través dels seus textos.

-Voleu afegir o recomanar alguna cosa…?

Bé, potser dir que la nostra feina és tan desinteressada com la dels col·laboradors, i que si ho fem és per aportar alguna cosa de valor a la cultura del país, tot posant la nostra mirada en aquells creadors que ja ho van fer i en d’altres que encara ho estant fent. No sé si ho aconseguim, esperem que sí. També ens agradaria dir que la revista impresa en paper no es ven enlloc, tot i que és molt bonica els pocs exemplars que podem publicar en paper, gràcies als nostres fidels patrocinadors, són principalment pels col·laboradors, i els que ens sobren els regalem a les biblioteques públiques de Catalunya.

Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a la revista El Procés.

revistaelproces.wordpress.com

@El_Proces

revista_elproces
equip editorial de la revista

Joaquim Armengol Roura és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, crític literari al diari ARA i crític de teatre. Exerceix com a professor de Filosofia, d’assessor teatral de la Fira Mediterrània de Manresa i jurat dels premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals. És fundador i editor de la revista contracultural El Procés, tant en la seva versió digital com en paper, i és Sotsdirector de la revista interactiva Proscenium d’Arts Escèniques per a tauletes i Smartphons. Té publicacions a la Revista de Catalunya, Serra d’Or, revista El Procés, diari ARA, Revista de Girona, el diari digital el Núvol i al web de crítica d’arts escèniques Recomana.cat. En l’àmbit de la gestió cultural ha coordinat i realitzat el cicle de teatre Encontros Imaginaris, i el cicle de conferències sobre la Bohèmia catalana al Born Centre Cultural.

Marta Negre és llicenciada i Doctora en Belles Arts, és professora de la Universitat de Barcelona i artista.En aquest terreny ha realitzat exposicions en institucions de l’Estat i ha publicat la seva recerca teòrica en diferents revistes científiques. Dins l’àmbit de la gestió cultural ha estat coordinadora d’activitats de la Fundació Guasch Coranty. Actualment és editora de la revista cultural El Procés i vocal de la junta de la Plataforma assembleària d’artistes de Catalunya.

Quim Cantalozella és doctor en Belles Arts. És professor agregat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i artista. En l’àmbit de la pintura ha realitzat exposicions i ha obtingut premis i reconeixements de nivell nacional i internacional. També és autor de nombrosos articles publicats tant en llibres com en revistes acadèmiques.

 

Share

Entrevista a Sebastià Bennasar, de la revista Bearn

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és periodista i escriptor. Llicenciat en Humanitats (UPF, 2009) i Màster en Història del Món (UPF, 2011), actualment treballa en el seu doctorat sobre novel·la negra i història. Ha publicat 28 llibres en solitari i ara, i juntament amb Carles Domènec, és l’impulsor del projecte Bearn: revista de cultura. Ens parlarà una mica d’aquesta publicació.

Bearn revista de cultura

-Quins han estat els teus primers projectes editorials?

-Vaig començar fa ja bastants anys fent alguns treballs per a editorials i el 2008 vàrem proposar un llibre en fascicles, Rere les passes del rei en Jaume, que seguia les ciutats de Jaume I 800 anys després del seu naixement. Des de llavors hem fet moltes coses per a moltes editorials i ara amb Bearn hem fet Els estranys, un llibre sobre els corresponsals estrangers que viuen a Barcelona. També hi ha, és clar, la feina que he fet com a autor, però és diferent.

-Parla’ns dels orígens de la revista Bearn. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?

-Va començar el setembre del 2013 quan vàrem detectar que cada vegada els diaris atorgaven menys espai a la literatura en català i especialment a la que es publicava fora dels grans grups, que curiosament cada vegada és més. És a dir, hi havia un nínxol molt gran de llibres dels quals ningú no en parlava mai. La revista es diu Bearn com a homenatge a la novel·la de Vilallonga, però també per la regió francesa i per l’ambigüitat d’un nom que és molt bonic i evoca moltes coses a la vegada.

-Quin perfil de lector te la vostra revista?

-La veritat és que és mal de definir perquè en ser una publicació digital no tens molts mecanismes de control de qui et llegeix o no. El que sí que detectem és una gran recepció per part de la gent del sector: altres periodistes culturals, editors, caps de premsa, escriptors, gent de la cultura, que són els qui retuitegen o comparteixen els continguts.

-Com s’escullen els col·laboradors?

-No en tenim cap. Tot ho fem en Carles i jo. Tenim clar que si no podem pagar les col·laboracions no podem demanar a ningú que ens escrigui cap text. Som periodistes professionals i pensem que les feines han d’estar remunerades. Per això no demanem res a ningú i ens ho fem tot sols. L’única petita excepció és que de vegades, quan un poeta ha de presentar un llibre seu, li demanem un poema per poder anunciar la sortida al carrer del seu llibre, però això és un acte promocional.

-Com assumiu l’era web?

-Tenim molt clar que és el futur com a negoci però no sabem quant trigarà en arribar. De moment a la xarxa hi ha productes boníssims i també moltes iniciatives lloables però poc professionals. S’ha de saber triar el gra de la palla. I el que és difícil és aconseguir un model econòmicament viable.

-Com veus el futur de les publicacions periòdiques en paper?

-El paper viurà sempre però s’haurà de reconvertir. Els diaris hauran de fer prevaldre l’opinió i l’anàlisi i les exclusives. Les notícies del dia a dia no caldran. I continuarà el paper per a les publicacions especialitzades: revistes d’història o de vins o de nàutica, per exemple. En canvi, les universitàries també desapareixeran i aniran només al digital perquè el cost és terrible.

-I el futur dels llibres digitals?

-De moment és molt minso i crec que aquí li costarà molt arribar.

-Darrer llibre llegit.

Avui es parla de mi de Manuel de Pedrolo. De les novetats, El franquisme que no marxa de Lluc Salellas.

-Quines revistes t’enduries a una illa deserta?

-M’emportaria els facsímils de La Nostra Terra, una publicació de Mallorca dels anys trenta.

-Quines altres revistes ens recomanes i per què?

-De les actuals m’agrada Sàpiens perquè m’interessa la història i m’agrada el punt de vista com l’expliquen. També L’Avenç per la profunditat i el rigor. Sóc lector molt fidel d’El Temps, un setmanari que és un petit miracle que existeixi i una revista imprescindible perquè durant molts anys era l’únic espai comunicatiu de globalitat dels Països Catalans. És un referent.

-Què opines del fenomen de les noves llibreries?

-És una alenada d’aire fresc que han entès que una llibreria ha de combinar la prescripció, la recomanació i la reconversió en centre cultural alternatiu.

-Què és el millor de la teva feina?

-La sorpresa constant, l’aventura de viure, la manca de rutina i d’horaris.

-Voldries afegir alguna cosa…?

-Comentar als possibles lectors que no es guardin els somnis, que intentin fer-los realitat.

Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a Bearn: revista de cultura.


Web de la revista: http://revistabearn.com/

Share

Entrevista a Mayte Duarte Seguer, editora de Sárasuati

10685760_702321246542550_3256279019685103354_n Mayte Duarte Seguer

És Llicenciada en Humanitats en l’àmbit dels  Estudis Culturals i  l’antropologia religiosa amb una tesina sobre la  significació simbòlica de  l’arquetip del Drac “El Drac a Catalunya:  presència i evolució del Drac  en el Bestiari català”. Es dedica a la creació,  gestió, promoció i difusió de  cultura catalana arreu del món vinculada al  territori, mitjançant  programació i desenvolupament d’activitats  destinades al consum  cultural. Implicant dites accions culturals amb les  xarxes socials mitjançat l’ús de les TIC’S 4.0. Formació de formadors o  E-learning. Community Manager, investigació i recerca antropològica de la civilització catalana. Creadora de diversos blogs (Project Scheherezade, Dracmaycat, Drako Teksilo, Reflexions des de Tràntor, entre d’altres). Articulista de la revista CATALONIA de l’American Institut Catalan Studies) i editora de la revista digital d’humanitats SÁRASUATI. És membre del Grup Internacional de Recerca Cultura, Història ì Estat (GIRCHE) de la Universitat de Barcelona, i secretaria del Liceu Maragall de Filosofia. Fundadora i presidenta de Dracmaycat XXI, SL i de l’entitat sense ànim de lucre Project Scherezade pel rescabalament del coneixement femení que per tradició ha estat de transmissió oral.

-Quins han estat els teus primers projectes editorials?

Els primers projectes editorials van ser com articulista a la revista digital d’humanitats Sárasuati al 2009 en l’àmbit acadèmic i envers a disciplines com l’antropologia, la filosofia i les TIC’S. L’edició de dos llibres, un poemari i un altre de prosa poètica de Joan Lluís Cau Fogasa – (La remor d’un silenci i Quan el silenci esdevé un bes). I la incursió en els serveis editorials mitjançant l’empresa DRACMAYCAT XXI, SL de la que sóc Presidenta en col·laboració amb Nuaristan Books.

-Des de quan ets responsable a Sárasuati? Què és el que et va moure a encetar aquest repte?

Des de el 2014. L’amistat que m’uneix al creador de la Revista l’Ivàn Matellades que des de l’inici em va encoratjar per acceptar més responsabilitats i nous reptes passant de redactora a crear i ser cap de seccions fins fer créixer la revista com la tenim ara.

-Quin perfil de lector te Sárasuati?

El perfil de qualsevol lletraferit encuriosit, les humanitats abasten tots els marcs disciplinaris pots trobar des de poesia, assajos, entrevistes, ressenyes, estudis…

-Com s’escullen els col·laboradors i les col·laboracions?

Tenim un consell editorial i uns caps de secció que recullen i fan la primera tria del material que ens arriba a banda dels continguts que generem nosaltres mateixos en cada secció (Biografies, Filologia Clásica Shedae, Historia, Història Antiga, Estudios Luso-Brasileños, Estudios Latinoamericanos, Creació literària, Estudios penínsulares Ibéricos, Estudios noteamericanos, o bé les meves seccions d’Antropologia, Fundació Atapuerca, Filosofia, Project Scheherezade o Civilització catalana. I tenim la preuada col·laboració de filósofs, periodistes i escriptors. Com pots veure som internacionals publiquem en català, castellà, portuguès, anglès de manera fixa i amb una perspectiva molt transversal i interdisciplinar.

-Com assumeix Sárasuati l’era web?

Sárasuati com a Revista Digital d’Humanitats creada per un estudiant de la UOC en treball final de carrera on ens varem sumar uns quants “uoquis” va néixer totalment immersa en les TIC’S.

-Com veus el futur de les publicacions periòdiques en paper?

Doncs malgrat el que pugui semblar, els hi veig un bon futur. Així sí, perquè invertirem i ens hi esforçarem en que surtin endavant els mateixos que fem servir els suports digitals, perquè som plenament conscients de la importància que tenen a banda del seu romanticisme nostàlgic inherent.

-I el futur dels llibres digitals perquè sembla ser que s’ha aturat la venda?

Bé, crec que estem massa pendents de les xifres i molt pocs es preocupen dels continguts. Les xifres sempre han d’analitzar-se envers a referents i sovint els titulars i les notícies conscients del medi que ens arrossega a digerir, o no, dades i més dades a velocitats de vertigen solen vessar imputs per conduir o reconduir tendències segons certs interessos econòmics o polítics. Crec que tots els formats són complementaris i no estan pas renyats els uns amb els altres. Jo faig ús de tots ells, però on estigui un llibre a les mans i més si te l’ha signat l’autor…

-Darrer llibre llegit?

Sherlock Holmes, el hombre que no existia de Lem Ryan.

-Darrera revista llegida?

El Periódico de Atapuerca en format digital i format paper i la Revista digital CATALONIA de AICS- American Institut for Catalan Studies

-Quines revistes a part de Sarasuati ens recomanes i per què?

A banda de les ja nomenades, qualsevol que ens faci tenir ganes de consultar-la un i altre cop. Tant dóna si és un Sàpiens, una revista indexada universitària o el National Geographic, l’important és que sigui una revista llegida no un complement fashion de la nostra intel·lectualitat pública. Que sigui una revista on ens agradaria escriure i on puguem descobrir respostes que ens generin moltes més preguntes.

-Què opines del fenomen de les noves llibreries?

Que com tot estan en “mode subsistència”, que estarien molt bé si no fos perquè alhora que emergeixen és per que les de tota la vida, les llibreries de vell i el llibreter de capçalera estan desapareixent. Com a espais literaris i de trobada substitueixen i espero que retrobin les tertúlies dels antics cafès o Ateneus d’una manera oberta. El que no voldria és que el meu llibreter fos alhora el meu restaurador o a l’inrevés. L’expertesa, el coneixement i la professionalitat per més interdisciplinars que siguem, en el meu cas, no arriba a tant.

-Lo millor de la teva feina.

Fer-la.

-Voldries afegir alguna cosa…?

Donar-vos les gràcies per aixoplugar lletraferits i conquerir-ne de nous.

Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits als teus projectes.

Més informació:

www.sarasuati.com

http://mayteduarteseguer.blogspot.com.es/

http://dracmay-cat.blogspot.com.es/

http://projectscheherezade.blogspot.com.es/

Share

Entrevista a Fernando Clemot, director de la revista Quimera: “Recomiendo toda la revista, de arriba a abajo”

fernando.clemot.2

Fernando Clemot (Barcelona, 1970) és un escriptor i reconegut autor de contes.

  Col·labora com a crític literari i columnista en revistes com Quimera, Barcarola, Culturamas, Calidoscopi, La Jiribilla, Kafka, Revista de Lletres, Ajícara i Paralelo Sur.

Va guanyar el Premi Setenil (2009) amb el seu llibre Estancos del Chiado. També posseeix els premis Kutxa Ciutat de Sant Sebastià, Barcarola, Art Nalón, Ciutat de Hellín i el Ciutat de Viladecans, entre d’altres. Ha estat finalista dels premis Guardiola d’Or, Julio Cortázar de l’Havana, Ciutat de Cadis, premi de la UNED o de la Felguera. La seva novel·la El golfo de los poetas (Barataria, 2009) va ser finalista dels premis Ateneu de Sevilla i Logroño de novel·la.

Actualment és director de revista Quimera i dirigeix els tallers de narrativa creativa de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quimera, de periodicitat mensual, és una de les millors revistes de referència del món literari i cultural. Al seu primer número, aparegut el novembre de 1980, portava un editorial escrit per Octavio Paz.

web: http://quimerarevista.wordpress.com/

facebook: https://www.facebook.com/QuimeraRevistadeLiteratura

twitter: https://twitter.com/Quimerarevista

wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Fernando_Clemot

 

Quins han estat els teus primers projectes editorials?

Pese a que estuve trabajando en varias editoriales a finales de los noventa y principios de la década pasada y también tuve mi proyecto propio (con Jordi Gol en Paralelo Sur) nunca me he considerado un editor. Siempre lo he visto como una actividad que me satisface, en paralelo a la de escritor.

-Des de  quan ets director de Revista Quimera? Què és el que et va moure a encetar aquest repte?

Para mí Quimera era una auténtica leyenda como publicación. Era la revista que seguíamos todos en nuestra época de estudiantes, la que más se leía, la que más prestigio tenía. También recuerdo la ilusión que sentí cuando se publicó mi primera reseña sobre un libro de Álvaro Valverde, hace unos diez años. Soy director desde mayo de 2013.

-Quin perfil de lector te Revista Quimera?

Posiblemente por la propia difusión extensísima que tuvo durante tantos años el perfil es muy variado. Podemos encontrar desde profesionales del mundo editorial a lectores de toda condición. Creo que está muy bien que sea así.

-Com s’escullen els col·laboradors?

Hay dentro de la revista un consejo de redacción que los propone. Al igual que como los lectores son variados intentamos que los colaboradores acojan todos los estratos literarios y sensibilidades.

-Com  assumeix Revista Quimera l’era web?

Con dificultad pero intentando que esta era digital tampoco devore el espíritu de la revista. Quimera es un revista en papel y la parte digital sólo es un complemento de difusión y divulgación de sus contenidos.

-Com veus el futur de les publicacions periòdiques en paper?

Complicado, como todo el sector, como toda nuestra sociedad. Están siendo unos momentos duros, de revelación de descubrir que todo era más débil de lo que sospechábamos, momentos de engaño también. La edición no vive fuera de todo este presente.

-I el futur dels llibres digitals perquè sembla ser que s’ha aturat la venda?

En el libro digital se mezclan muchos intereses (distribuidoras, edioriales, librerías, etc.). Es complicado sincronizar todos estos intereses. También creo que seguimos manteniendo un fuerte apego al libro tradicional.

-Darrer llibre llegit.

Nebulosa, de Pier Paolo Pasolini, de Gallo Nero.

-Darrera revista llegida.

Leo varias revistas, no todas literarias. Quizá la última sea Historia-National Geographic.

-Quines revistes a part de Quimera ens recomanes i per què?

Recomiendo todas las revistas, de arriba a abajo.

-Què opines del fenòmen de les noves llibreries?

Es una pequeña luz de esperanza en otro sector que parece que está en proceso de cambio y en un momento complicado. El ideal sería huir de modelos como pueden ser el británico o el de los países escandinavos en que sólo hay un par o tres grupos de librerías y con ello se reduce mucho el margen para las pequeñas editoriales y todo aquello que no sea grandes ventas.

-Lo millor de la teva feina

Mi equipo de redacción. Sin ellos no funcionaría nada. Ellos son lo mejor.

-Voldries afegir alguna cosa…?

Gracias por la entrevista.

Moltes gràcies a vostè per atendre’ns i molts èxits pels seus projectes.

Share