Avui entrevistem a Maria Lluïsa Julià i Capdevila, actual directora de la nostrada i centenària Revista de Catalunya.
La Revista de Catalunya és una capçalera històrica d’un enorme valor simbòlic perquè ha estat capaç de superar etapes molt diverses de la història del nostre país des que es va fundar el 1924. Es pot dir que la seva trajectòria evoluciona en paral·lel a la història del nostre país, però en totes les etapes, inclosa la de l’exili, ha volgut ser un espai en què les diferents disciplines, sobretot la història, les humanitats i les ciències socials, s’hi poguessin desenvolupar amb rigor i amb voluntat de reflexionar i generar opinió i debat.
Doctora en filologia catalana, imparteixo classes a la UOC. El meu camp d’estudi se centra en la literatura catalana moderna i contemporània. A més d’haver dedicat molts estudis i edicions a Joaquim Ruyra i altres autors, m’he interessat per donar a conèixer des de les escriptores del segle XX, Caterina Albert, Carme Karr i Maria Antònia Salvà, a autores contemporànies com Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal o Felícia Fuster. Entre altres títols destaco l’assaig Tradició i orfenesa (2007), Maria-Mercè Marçal. Una vida (2017) i Maria Antònia Salvà. Fragments d’una vida (2023), a banda d’articles i conferències. M’interessa la vida associativa cultural i he format part de la Junta del PEN (Comitè d’Escriptores) i de la junta nacional d’Òmnium Cultural així com he estat Secretària general de l’AELC (2001-2009). Actualment sóc la vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès.
–Quins han estat el vostres projectes editorials?
De fet, un dels camps en què ha treballat sempre és el de l’edició sigui d’obres literàries d’escriptores i escriptors, o documents com epistolaris i material que permeti conèixer-los. En el cas de les escriptores la falta d’edicions és un dels primer problemes per conèixer-les. He dirigit algunes col·leccions ben diverses, com la d’autors clàssics moderns a l’editorial Angle (2008-2010) o una edició molt divertida, Rosa de Pitiminí, de l’editorial Mèdol (Tarragona), que donava una visió irònica de la novel·la rosa en català, s’encarregava a autores reconegudes que signaven sota pseudònim. Però va ser des de l’AELC que vaig impulsar projectes vigents: la col·lecció Retrats, entorn l’obra d’un escriptor o escriptora, i les pàgines d’autor/a, un projecte ben viu i de consulta obligada per qui vulgui conèixer els escriptors i traductors en llengua catalana. També vaig participar en la revista Literatures, de curta durada, però que com els Retrats, es pot consultar en línia.
–Què és el que us va moure dirigir una publicació com la Revista de Catalunya?
Va ser una proposta des del Patronat de la revista. M’ho vaig pensar força, per sospesar les possibilitats de tirar-la endavant. Una revista és un projecte col·lectiu i ha de tenir un espai propi dins el món cultural. Les revistes són el nervi de la cultura. La pregunta era si la revista tenia aquest lloc en un moment que els hàbits lectors han canviat i s’ha imposat la immediatesa de la xarxa i el fet que els lectors estan acostumats a què la informació de tot tipus, també la cultural, els arriba directament al mòbil.
–Quines seccions té la revista i per què.
La revista té unes seccions fixes: Opinió, Prismes, que inclou articles d’estudi de diferents camps, des del polític i històric al social, lingüístic o demogràfic, sense oblidar l’economia. I la perspectiva tant pot ser d’àmbit català com europeu o mundial. Sempre hi ha una entrevista i les seccions dedicades a l’Art i a les Lletres. El que hem incorporat en aquesta etapa ha estat el dossier indexat. És a dir articles entorn un tema o persona que passen una doble revisió a cegues. Aquest fet ha professionalitzat la revista que la fa atractiva també als investigadors de les noves generacions. Aquest ha estat un dels reptes de l’equip. Els últims temes han estat l’Exili, una presentació dels últims estudis d’Àngel Guimerà i, coincidint amb el centenari, una visió de les revistes literàries dels Països Catalans. També dediquem la secció Ressenyes a presentar novetats de llibres d’assaig. A vegades hi ha una altra secció que presenta textos inèdits. Com es pot veure és una revista extensa. Ens movem al voltant de 150 pàgines, pensada per ser llegida en diferents moments. Pensa que sortim cada tres mesos.
–Com s’escullen els temes i les col·laboracions.
L’equip de redacció decideix els temes, a partir de prendre el pols a l’actualitat en els diferents camps que he mencionat. I, de fet, lligat a la pregunta sobre les signatures, es busquen diferents perfils de persones, sempre expertes en les matèries o que justament estan preparant estudis sobre la qüestió que interessa tractar. Es pretén un exposició rigorosa i al mateix temps entenedora; que depassi la mera descripció d’un tema o aspecte.
–Quines “firmes” destaqueu al llarg de la història de la revista.
Al llarg de l’àmplia trajectòria de la revista hi han col·laborat tots els referents històrics i culturals. Només referint-me als seus directors ja veiem l’ambició i nivell intel·lectual que es proposaven. S’emmirallaven en les gran revistes franceses, com Nouvelle Revue Française (1909), d’André Gide. També hem de pensar que som als anys del naixement del gran periodisme com es desenvolupa al llarg del segle passat. Antoni Rovira i Virgili, el seu fundador, ja s’interessava per presentar els conflictes internacionals en les seves pàgines; Ferran Soldevila, que en fou director en la segona etapa, la del 1930, la convertí en una revista moderna d’alt nivell intel·lectual i periodístic. Després la va dirigir J.V. Foix que li va donar un caràcter més avantguardista en el disseny. També és decisiva la feina d’Armand Obiols en l’etapa de 1938 i a l’exili. Després és Max Cahner i Albert Manent que es proposen reprendre-la el 1986. La incorporació de les investigadores ha estat més lenta, però ara s’hi mostren interessades a publicar-hi. No voldria deixar d’esmentar la importància de Teresa Rovira, bibliotecària, filla d’Antoni Rovira i Virgili, que va fer possible la seva continuació als anys vuitanta.
–Quin perfil lector té la Revista de Catalunya?
Es dirigeix a un lector i lectora ampli, interessat per estar informat sobre temes de la realitat del món i de la cultura, més enllà de l’apunt breu i immediat que donen les xarxes. En aquest sentit la singularitat dels dossiers ens permet dirigir-nos a sectors més concrets segons els temes que tractem. De moment estem tenint bona resposta, ens acostem al públic a través de presentacions ens espais específics on acudeix el públic interessat, i en fem difusió a les xarxes. Com et deia abans, cal anar a buscar el lector. Un aspecte que ha canviat radicalment en les últimes dècades.
-I el finançament?
Aquest és un aspecte fonamental i complicat. Recordes quan L’Avenç va dir que plegava l’any passat? Tothom es va posar les mans al cap dient que no podia ser, però la gent no és conscient que cal subscriure’s a les revistes perquè es puguin mantenir. Actualment es paguen sense dubtar subscripcions a plataformes digitals, audiovisuals i musicals; en canvi no es té consciència que cal fer-ho a les revistes, que a més d’alguns ajuts institucionals es mantenen a través de subscripcions. S’ha instaurat la idea que la cultura és de franc i aquesta idea cal canviar-la. Com és si no que els més poderosos del món són els propietaris dels canals digitals? Volem que la informació sigui dirigida per uns quants? Deixo aquí la reflexió. També és important la feina que fa l’APPEC, l’associació que aplega les revistes i publicacions periòdiques per a la seva difusió.
–Quina importància tenen les cobertes a nivell tant visual com contextual?
Les cobertes són importants, identifiquen la publicació. La Revista de Catalunya s’ha anat modernitzant al llarg dels anys i èpoques, però mantenint un mateix concepte, el que li va donar Josep Palàcios en la segona època ja va tenir en compte la idea del 1924. Ara juguem molt amb els colors de les lletres i en l’anagrama de la lletra capital, la R inicial.
-Enguany és el Centenari de la Revista de Catalunya quins actes s’estan duent a terme i quins altres tindran lloc.
Entre els ja realitzats destaquen la Jornada que la Càtedra Hipòlit Nadal Mallol (UdG) va dedicar a la Revista de Catalunya a Port de la Selva i el Simposi Trias que vam realitzar conjuntament amb la Càtedra Ferrater Mora a l’IEC amb més de 20 intervencions d’estudi sobre la revista, les dues el passat mes de juny. El simposi Trias es publicarà l’any vinent.
Entre les programades a l’estiu i a la tardor, la taula rodona sobre la Revista a la UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i les intervencions a la Jornada de la Càtedra Baixeras de la Universitat Rovira i Virgili. També farem una col·laboració amb la Universitat de Girona en una matèria sobre periodisme. S’han fet dos llibres importants : la Història de la Revista de Catalunya, coordinat per Josep M. Roig Rosich i Albert Manent, i una antologia bilingüe per donar a conèixer la revista al públic anglès que presentarem a Glasgow el 9 de novembre, dins el Congrés de l’Anglo-Catalan Society. N’hi ha d’altres que organitzem amb els comissaris de l’efemèride, Pilar Garcia-Sedas i Francesc Marco. Destaquen l’exposició que tindrà lloc entre els mesos de gener i març del 2025 a la Biblioteca de Catalunya, comissariada per Pilar Garcia-Sedas i altres actes i presentacions de la revista, també en la Setmana del Llibre en Català del mes de setembre. Totes aquestes activitats es poden trobar ressenyades al web de la revista https://revistadecatalunya.cat/
–Quines revistes llegiu i/o ens recomanaries i per què?
De culturals, cal seguir les de més llarga trajectòria, com Serra d’Or, L’Avenç i L’Espill, de València. També seguim el portal Núvol i el magazine Catorze, així com Els Marges, que celebra els 50 anys; Reduccions, Caràcters o Haidé, aquestes últimes més específiques. Sempre depèn del marc d’informació que busquis, però també El Temps o Sàpiens, cadascuna ha aconseguit singularitzar-se en aspectes concrets i tenir un disseny, unes seccions i uns col·laboradors que les han convertit en referents. És clar que hi ha lectors que segueixen les revistes teatrals o musicals, però en el marc cultural i literari, les que t’he ressenyat són indispensables.
–Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper i el futur dels digitals?
Ja t’he comentat les dificultat actuals tant pels canvis en els hàbits lectors com pel paradigma del món digital en què vivim. El repte actual és fer conviure el suport paper amb el suport digital i més enllà d’això, que no deixa de ser instrumental, mantenir i fer créixer l’interès per la lectura. Aquesta és una tasca de tothom, des de les revistes escolars a què les revistes es trobin en els exhibidors de novetats a les llibreries, no sols els llibres! I que tinguin el seu espai en els programes culturals. Que s’hi puguin presentar. I naturalment que les revistes exposin temes que interessen avui, i de forma atractiva. Cada capçalera ha de trobar el seu públic, que naturalment és intercanviable amb diverses publicacions. No és fàcil. Necessitem el suport institucional, també.
–Què és el millor de la vostra feina?
En primer lloc el treball de la redacció, són fonamentals les reunions en què tot l’equip participa i exposa els seus criteris i coneixements. Ens permeten definir i avançar ràpidament per dissenyar els temes i els col·laboradors. Es genera energia i una xarxa de persones impressionant; després, veure que el procés d’elaboració es concreta. Cada número és un repte, una proposta que presentem en la cadena cultural.
–Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
I és clar: que recomano llegir la Revista de Catalunya, insisteixo en la importància de subscriure-s’hi o d’anar a la llibreria a demanar-la. Seguir-la a les xarxes, difondre-la. Segur que hi trobareu temes, entrevistes i articles que us interessen. Però per sobre de tot que les i els bibliotecaris la demanin perquè la seva biblioteca s’hi subscrigui. Un lector no la demanarà mai si no la veu. Que s’exposi en un lloc ben visible i a l’abast! Les biblioteques poden fer molt per difondre les revistes en català.
Moltes gràcies per atendre’ns i per altres 100 anys més!
