1r de Maig. Dia de la Classe Treballadora

El 1r de Maig és el Dia Internacional del Treball, data on es commemora el passat, present i futur de la classe treballadora, les seves lluites, victòries i reivindicacions.

Els moviments obrers, van sorgir al segle XIX arran de la consolidació d’una nova classe: la classe obrera, fruit de la revolució industrial, però no va ser fins a principis del segle XX quan es van crear els primers sindicats tal i com els coneixem ara.

La difusió de les idees anticapitalistes (socialistes, comunistes i anarquistes) i la coordinació de les lluites obreres, necessitaven mitjans de comunicació àgils i econòmics com la premsa i les revistes. Es produí una efervescència de publicacions que, amb gran esforç per part d’editors i col·laboradors, servien a la perfecció per a la informació i la formació dels treballadors.

Van néixer desenes capçaleres amb més o menys abast, movent-se quasi sempre en la clandestinitat. Des de petits grups radicals fins als incipients sindicats majoritaris, tots tenien com a tasca prioritària la creació i difusió de la seva premsa. En aquest sentit, cal destacar la col·laboració de personalitats importants del món de la cultura com Carles Fontseré, Teresa Pàmies , Helios Gómez, entre molts d’altres.

De les publicacions més notables poden remarcar les pioneres Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT i Treball editat pel PSUC.

En l’actualitat conviuen en lluita desigual, suport paper i format digital butlletins i informatius com:

Rojo y negro i Revista Catalunya de la Confederació General del Treball (CGT).

La Interdigital el Butlletí informatiu de la Intersindical-CSC, sindicat nacional català, independent, independentista i republicà.

L’Eina, Lluita Obrera, Lluita digital i altres revistes confederals, comarcals, i federatives de les Cc.oo.cat.

La IAC-CATAC que formen part de la Intersindical Alternativa de Catalunya, entrant a cadascuna de les pàgines en PDF es troben els corresponents butlletins d’informació.

Share

50 números del FET A TARRAGONA

Seguint el fil del nostre article anterior del Blog dedicat a les revistes de les comarques Revistes de les comarques: la recerca i la divulgació de la nostra història us volem exposar un exemple actual de revista de reportages centrada en les comarques de Tarragona.

FET A TARRAGONA és una publicació de continguts locals, que destaca per la qualitat del disseny, la fotografia i els textos. Explica històries de la ciutat en format d’amplis reportatges i entrevistes als seus protagonistes; presenta històries d’èxit, d’esforç, de superació, de solidaritat, d’innovació, de recerca, de generositat… i manté el compromís d’elaborar un periodisme rigorós i reposat, de qualitat, fugint de la immediatesa, buscant la singularitat i amb la implicació de la comunitat fidel de subscriptors.

La revista va començar l’octubre del 2012 com un mitjà digital i com a publicació bimestral i va ser impulsada pels periodistes Ricard Lahoz, com a director i Josep Ardila, ambdòs amb una àmplia trajectòria dins del periodisme local.

La del FET ha estat, i és, una aposta pel gènere de la crònica per explicar esdeveniments –més enllà de la notícia-, i pels espais de reflexió, anàlisi i opinió i els articles que contextualitzen una determinada situació”.

La imatge del Fet a Tarragona. Les portades dels 49 números anteriors són fotografies de David Oliete ; la portada del número 50 del FET a TARRAGONA, presenta una coberta de l’il·lustrador Pepe Serra qui ja compta amb uns dilatada carrera. Com a comunicador gràfic, ha guanyat premis internacionals i ha publicat il·lustracions a mitjans d’abast mundial com The New York Times, Le Monde i La Nación, entre d’altres. Ara torna al FET per a celebrar el número 50.

Cada presentació d’un nou número de la revista és una convocatòria en un lloc emblemàtic de la ciutat, i per aquesta ocasió especial s’ha escollit el jardí del Teatre Metropol de Tarragona que ja va acollir la presentació del primer número.

Precisament un dels reportatges de la revista  “Redescobrir els terrats”, publicat el passat mes de març acaba de guanyar el premi de Periodisme Mañé i Flaquer en la categoria de ‘Comunicació Local’. 

Us desitgem molts números més de bon periodisme i felicitem a tot l’equip!.

Continua llegint «50 números del FET A TARRAGONA»

Share

Són els almanacs i els calendaris una publicació seriada?

Un almanac o parenòstic és una publicació anual que conté informació tabular d’alguns temes determinats, ordenats en un calendari on s’hi poden trobar dades astronòmiques, pronòstics meteorològics, dades de les festes populars, santorals, mercats i fires.

El calendari (del llatí calenda) és una taula d’ordenació temporal per a l’organització de les activitats d’una societat. També és el sistema de divisió del temps.

El seu format en paper imprès lluny de ser obsolet resulta molt pràctic per l’usuari. Normalment son infografies i maquetacions senzilles amb un aspecte que podríem qualificar de “vintage” perquè, volgudament, el seu disseny ha evolucionat poc les darreres dècades. El seu concepte tant eclèctic permet als seus creadors utilitzar dibuixos, poemes, fotografies, cites i tota una varietat de recursos per aconseguir publicacions úniques i peculiars. La temàtica acostuma a ser cultura, natura, art, fins i tot de caire sindical o polític. 

Pel que fa a calendaris i almanacs històrics podríem destacar:

El año en la mano. Almanaque de la vida práctica Antonio López Impresor, escrit a una i dos columnes, amb il·lustracions, índexs alfabètics de santoral i matèries, memoràndum, fitxa de balanç mensual, i una interessant propaganda comercial típica de l’època objecte de curiositat i estudi d’aficionats i professionals.

El Calendari dels Pagesos que enguany es publica en edició especial 160 aniversari o el cèlebre Calendari de l’ermità continuació de Calendario del ermitaño [1888-1923], i actual Calendari ermità web. Què són calendaris agraris, astronòmics, compendis de tradicions, fires, mercats i festes majors.

Dels actuals podem destacar el calendari CRAI_UB que cada any publica amb una temàtica diferent basada en els seus fons bibliogràfics. Enguany ha il·lustrat cada mes amb cartells del període de la Segona República Espanyola del fons de la Biblioteca del Pavelló de la República. Entre ells trobem quatre capçaleres històriques als mesos de Febrer, Març, Setembre i Octubre que són:

Imatges extretes d’ARCA i de cerca a Internet.

Share

La ruta de la premsa

Fa unes setmanes, una de les membres del grup va assistir a la Ruta de la premsa, una iniciativa que organitza periòdicament l’Associació Casa de la Premsa. Es tracta d’un recorregut per Barcelona que visita les seus històriques d’alguns dels diaris més importants del segle XX. Gil Toll, professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, fa de guia en aquesta ruta i va explicant quina va ser la trajectòria de cadascun dels mitjans, a més d’anècdotes i curiositats que fan molt amena i recomanable l’activitat.

Arxiu HistoricLa ruta comença davant de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la Casa de l’Ardiaca, la institució que conserva la més completa col·lecció de premsa publicada a Barcelona.

La primera parada, a la Rambla, és per veure el lloc on havien estat els estudis de Ràdio Associació de Catalunya durant els anys 30. Durant la Guerra civil, tant aquesta emissora com Ràdio Barcelona van ser incautades per la Generalitat. A la fi de la guerra, va passar a ser Radio España.

Una mica més amunt, la ruta recorda la seu de Las Noticias (1896-1939), un diari de tarda fundat per Rafael Roldós que en el seu moment va ser un dels més llegits a la ciutat. Donava una gran importància als esports, i ha passat a la història per les pissarres que instal·lava a la Rambla anunciant els resultats dels partits de futbol. D’aquí el costum dels aficionats del Barça a aplegar-se davant de la font de Canaletes.

LaVanguardiaAl carrer Pelai podem contemplar la seu històrica de La Vanguardia, diari fundat el 1881 pels germans Carlos i Bartolomé Godó, empresaris del tèxtil. El diari va estar en aquest edifici d’estil modernista del 1903 al 2004, any en què es va traslladar a unes oficines de l’Avinguda Diagonal. Actulament l’edifici és un hotel. La Vanguardia ha sobreviscut a tots els canvis polítics i econòmics, sempre en mans de la família Godó, i avui encara és un dels diaris de més difusió a Catalunya.

Una parada a l’Edifici Pich i Pon, a la Plaça Catalunya, ens serveix per recordar El Día Gráfico (1913-1939), un diari matutí fundat pel polític i empresari Joan Pich i Pon, que arribà a ser alcalde Barcelona i governador de Catalunya. El diari deu la seva gran popularitat a la seva aposta per la fotografia. Tenia un company de tarda, el vespertí La Noche (1924-1939).

No podem pujar per la Rambla de Catalunya sense aturar-nos davant del Col·legi de Periodistes de Catalunya, creat el 1985. Tenim un record per a la seva predecessora, l’Associació de la Premsa de Barcelona. I ja que parlem d’entitats que agrupen els periodistes, també cal esmentar el Sindicat de Periodistes de Catalunya, fundat el 1993.

Reemprenem la marxa cap a la Gran Via de les Corts Catalanes. Allà hi va haver l’última seu de La Publicitat (nascut com La Publicidad el 1878 i que es va publicar en català entre 1922 i 1939).

En aquest moment del recorregut també recordem el diari Avui (1976-2011), el primer diari en català que es publicava a Catalunya des del final de la Guerra civil. Va néixer gràcies a una campanya de subscripció popular: més de 34.000 persones van fer petites aportacions econòmiques.

El DiluvioArribem a Consell de Cent, “el carrer dels periodistes”. Allà visitem l’antiga redacció de El Diluvio (1858-1939). Nascut com El Telégrafo, va anar canviant de nom diverses vegades per esquivar suspensions de les autoritats, fins que l’any 1879 va adoptar el nom de El Diluvio. Va ser molt popular durant la Segona República.

Al mateix Consell de Cent trobem la delegació de El País (1976-) a Barcelona. El País és el diari més llegit a Espanya i un dels més influents des de la seva fundació, en plena Transició democràtica.

Al carrer Muntaner hi va haver una de les seus del Diario de Barcelona (1792-1993), el més antic dels diaris barcelonins, conegut popularment com “el Brusi” per Antoni Brusi, que en va ser propietari. Comprat el 1985 per l’Ajuntament de Barcelona, va tenir una breu etapa en la qual es va dir Nou Diari (1993-1994) i entre 1998 i 2009 va aparèixer en format digital. Actualment la Universitat Pompeu Fabra n’ha anunciat un nou llançament, que s’espera per al 30 d’abril d’enguany.

Al carrer Villarroel, l’edifici d’una de les seus de la Biblioteca de Catalunya (on hi ha precisament la seva Hemeroteca) va acollir la redacció de Solidaridad obrera, nascuda com a setmanari el 1907 i convertida en diari el 1916. Fou l’òrgan d’expressió de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña i portaveu de la Confederación Nacional del Trabajo de España (CNT). A la fi de la Guerra civil el seu local i la maquinària van ser incautades pels falangistes i el diari va convertir-se en Solidaridad nacional (1939-1979). Solidaridad obrera es va seguir publicant, a l’exili i de manera clandestina, fins a reaparèixer legalment el 1976 i actualment encara es publica, però escindit en dues capçaleres.

Al mateix local de Solidaridad Nacional s’hi feia La Prensa (1941-1979), un diari de tarda propietat de la cadena de Prensa del Movimiento.

Al carrer Urgell, a l’alçada de Diputació, hi va haver la redacció de El Périodico de Catalunya (1978-), fundat per Antonio Asensio, propietari del Grupo Zeta, que poc temps abans havia fundat la revista Interviú (1976-2018). El Periódico ràpidament va tenir un gran èxit i va saber guanyar l’espai que havia ocupat el diari Mundo diario (1974-1980), un diari de caire progressista que havia començat el 1968 com a Diario Femenino, adreçat exclusivament al públic femení.

En aquest moment recordem també Tele/eXpres (1964-1980), el primer diari privat que es va publicar a Catalunya després de la Guerra civil, vespertí i en castellà. Els últims anys va ser propietat del Grupo Mundo. La seva seu, al carrer Aragó, ens queda lluny per visitar-la.

També queden fora de la ruta les seus de El Correo catalán (1876-1985), carlista i catòlic, i de El Noticiero universal (1888-1985), un vespertí també conservador, almenys en els seus inicis, però molt popular i influent.

Casa de la PremsaEl recorregut acaba als peus de Montjuïc, a la Casa de la Premsa, l’edifici construït per acollir els periodistes durant l’Exposició Universal de 1929. L’Associació Casa de la Premsa es va constituir el 2018 per recuperar aquest edifici històric, rehabilitar-lo i obrir-lo a la ciutadania. Formen l’associació diversos organismes i grups vinculats al Poble-Sec i als mitjans de comunicació. En podeu seguir les activitats -com aquesta ruta- a la seva pàgina web i al compte de Twitter.

El nostre agraïment al professor Gil Toll per la seva invitació a assistir a la ruta.

Fotografies: Mònica Gonzàlez

Share