En aquest dia es recorden els fets esdevinguts el 28 de juny de l’any 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d’una batuda de la policia al bar de Stonewall Inn.
Ens ha atès la Magda Costa, documentalista especialitzada en temàtiques LGBTIQ+, ens ha mostrat els fons i alguns dels 880 títols de revistes dels anys 70s fins l’actualitat que ha inventariat i catalogat.
Podem trobar publicacions catalanes, de l’estat espanyol i estrangeres:
El 23 i 24 de maig van tenir lloc les 17es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació (JCID), organitzades pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya i enguany celebrades al Born Centre de Cultura i Memòria i al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona.
Una representació del nostre Grup de Treball va assistir-hi: vam tenir l’oportunitat de veure’ns, posar-nos al dia i conèixer múltiples experiències, innovacions i bones pràctiques que s’estan portant a terme a les biblioteques de Catalunya i de més enllà.
El divendres 24 de maig al matí vam formar part de la sessió “Contrarellotge de pòsters”, durant la qual es van fer presentacions breus de sis pòsters a la Sala Noble del Centre Cívic Convent de Sant Agustí.
Durant la resta de les JCID, el nostre pòster va estar exposat a l’entrada de la Sala Calidoscopi del Centre Cívic.
La trajectòria del pòster no ha fet més que començar! En els propers mesos s’exposarà a les biblioteques on treballen les persones del Grup, i no descartem portar-lo a futures jornades i altres esdeveniments.
Cada 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa: un dia pensat per recordar a tothom (i especialment als governants) la importància de disposar d’uns mitjans de comunicació lliures, independents, pluralistes i diversos. La llibertat de premsa està indissolublement lligada a la llibertat d’expressió i opinió i a la llibertat d’informació, drets recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquest any arribem a l’edició 31a del Dia Mundial: farà 31 anys des que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar aquest dia, el desembre de 1993. Es va escollir el 3 de maig per fer-lo coincidir amb l’aniversari de la Declaració de Windhoek, una declaració signada el 3 de maig de 1991 en un seminari de la Unesco que va tenir lloc a Windhoek (Namíbia) amb l’objectiu de promoure una premsa africana independent i pluralista.
El lema de la celebració d’enguany és “A press for the planet” (“Premsa per al planeta”), fent referència al paper crucial que tenen els periodistes per donar a conèixer la (mala) salut de la Terra: mantenir la població informada és un primer pas per lluitar contra el canvi climàtic.
Durant el congrés es lliurarà el premi UNESCO/Guillermo Cano World Press Freedom Prize. Aquest guardó, creat el 1997, es concedeix anualment a una persona, organització o institució que hagi fet una contribució destacada a la defensa i/o la promoció de la llibertat de premsa a qualsevol part del món, i especialment quan això s’ha aconseguit a costa de córrer riscos i perills. El premi porta el nom de Guillermo Cano Isaza, un periodista colombià que va ser assassinat davant de l’oficina del diari El Espectador a Bogotà, el 17 de desembre de 1986. En l’edició de 2023, les guardonades van ser tres periodistes iranianes Niloofar Hamedi, Elaheh Mohammadi i Narges Mohammadi, totes tres represaliades i empresonades pel règim iranià. Mesos mes tard, Narges Mohammadi va rebre el Premi Nobel de la Pau 2023.
Paral·lelament, la Unesco ha impulsat la campanya “The story must be told” (“Aquesta història s’ha d’explicar”), sobre la necessitat d’explicar (i explicar bé) a la ciutadania els estralls de la crisi climàtica arreu del món, per molt desagradables que siguin i per molt perillosa que resulti la tasca per als professionals.
I també hi ha en marxa una iniciativa de la Unesco i l’organització Cartooning for peace per publicar il·lustracions que alerten del perill de la desinformació i les notícies falses relacionades amb la situació del medi ambient.
S’espera que, en els propers dies, Reporters sense Fronteres, l’organització no governamental amb seu a París que defensa la llibertat de premsa al món i els periodistes perseguits per la seva activitat professional, presenti l’edició 2024 de l’Índex Mundial de la Llibertat de Premsa.
L’Índex Mundial analitza i compara l’estat de la llibertat de premsa a 180 països durant l’any anterior a la seva publicació i es basa en dos components:
Un recompte quantitatiu dels abusos comesos contra periodistes en relació amb la seva feina
Una anàlisi qualitativa de la situació de cada país a partir de les respostes donades a un qüestionari per part d’especialistes en llibertat de premsa (inclosos periodistes, investigadors, acadèmics i defensors dels drets humans)
Arreu del món s’organitzen actes per commemorar aquest Dia Mundial. Les etiquetes que es proposen per etiquetar-los a les xarxes són #WorldPressFreedomDay i #PressFreedom.
Per exemple, la fundació Freedom Cartoonists celebrarà el 3 de maig un acte a Ginebra amb la presència de Shirin Ebadi, l’advocada iraniana Nobel de la Pau 2003. També es retransmetrà per Internet.
Destacarem uns quants dels actes que es faran a Espanya:
El grup parlamentari Sumar organitza el 3 de maig, al Congrés de Diputats, la jornada “Los retos de la libertad de prensa. Hacia el derecho democrático a la comunicación”, amb dues taules de debat [programa en PDF].
El mateix 3 de maig, la Unió de Periodistes Valencians lliurarà els dos premis Llibertat d’Expressió 2024. L’internacional, als i les periodistes palestines representades pel Palestinian Journalists Syndicate: “Els treballadors i treballadores dels mitjans de comunicació s’han convertit en un blanc de guerra, objectius d’amenaces i persecucions que afecten també les seues famílies pel simple fet de fer el seu treball: informar.” El nacional, al periodista Carlos Sosa, director del diari digital Canarias Ahora, pendent d’un judici oral per una querella presentada pel jutge Salvador Alba “on se l’acusa de delictes d’odi, assetjament i revelació de secrets i se li imposa una fiança de 422.500 euros.”
La Asociación de la Prensa de Madrid celebrarà una jornada especial el 6 de maig, a la seva seu. S’emetrà en directe el programa “Las tardes de RNE”, conduït per Lourdes Maldonado, i tindrà lloc el col·loqui “El poder contra la prensa”.
ACTUALITZAT a 10 de maig: La Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Universitat de Lleida organitzen el 16 de maig el IX Simposi sobre Llibertat de Premsa, que tindrà com a tema central “Periodisme i poder”.
És important recordar que recentment (març 2024) la Unió Europea va aprovar la Llei Europea de Llibertat de Mitjans de Comunicació, una mesura per protegir els periodistes i els mitjans contra les ingerències polítiques i els programes d’espionatge.
Aquesta notícia publicada al web del Col·legi de Periodistes de Catalunya ho explica.
ACTUALITZAT a 9 de maig: Comunicació21 informa en aquest article que aquest reglament “va entrar en vigor aquest dimecres 8 de maig, tot i que el gruix de la nova normativa s’haurà de començar a aplicar el 8 d’agost de 2025.”
Per saber-ne més:
Hi ha diverses entitats a nivell internacional que treballen per promoure la llibertat de premsa i la seguretat dels professionals del periodisme. Algunes de les més importants són:
Comittee to Protect Journalists (CPJ): organització independent i sense ànim de lucre que defensa el dret dels periodistes a informar amb seguretat i sense por de represàlies. Recentment ha publicat al seu compte de la xarxa X uns tests sobre l’estat de la llibertat de premsa al món, basats en els seus informes anuals.
International Press Institute (IPI): xarxa d’editors i periodistes de 100 països, que promou un periodisme lliure, independent i de qualitat.
International Federation of Journalists (IFJ): creada el 1926, representa 600.000 professionals dels mitjans, de 187 sindicats i associacions procedents de més de 140 països. Actualment té en marxa una campanya per protegir els periodistes que informen des de Gaza.
European Federation of Journalists (EFJ): agrupa 75 associacions de periodistes de 45 països europeus, representant uns 320.000 professionals. D’Espanya, en són membres, entre altres, la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) i la FeSP (Federación de Sindicatos de Periodistas).
Global Freedom Status és un mapa que no analitza directament la llibertat de premsa, però sí l’estat d’altres elements que hi tenen molt a veure: estat de la democràcia, drets polítics, drets civils i llibertat d’Internet. El manté l’organització Freedom House.
Per acabar aquest apartat, esmentem Index on Censorship, una organització sense ànim de lucre que posa en marxa campanyes per defensar la llibertat d’expressió a tot el món. Publica treballs d’escriptors i artistes censurats, promou el debat i vigila les amenaces a la llibertat d’expressió.
A Catalunya els professionals dels mitjans compten amb una sèrie d’associacions, algunes de les quals llistem aquí:
Per últim, però no menys important, cal conèixer el Mapa de la censura, una iniciativa de l’Observatori crític dels mitjans Mèdia.cat que des de 2015 “recull fets o situacions que poden suposar un impediment o una amenaça per al dret a la informació i la llibertat d’expressió als Països Catalans”. El mateix Mèdia.cat publica l’Anuari Mèdia.cat amb reportatges de periodisme d’investigació sobre temes que han estat silenciats o passats per alt als mitjans convencionals.
I també volem esmentar la campanya “Més fortes que la censura” de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), nascuda com a resposta a la censura de cinc revistes de la biblioteca de Borriana, al País Valencià, per part de l’Ajuntament del municipi.
Fenici, revista editada a Reus entre el 1985 i el 1993, va oferir un panorama molt ampli i divers de l’activitat artística i literària de Reus i de la seva àrea d’influència, a més d’obrir les pàgines a activitats d’àmbit estatal i internacional susceptibles de ser-hi incloses. Hi van col·laborar nombrosos artistes visuals, músics i escriptors, tot reflectint —i no només— el moment estètic i creatiu dels anys vuitanta a Catalunya.
De Fenici es van editar deu números, del 0 al 8 en format paper DIN A3 i el 9 en format vídeo. Del 0 es van editar 250 exemplars; de l’1 al 8, 2.000; i del 9, 1.000. Publicada en llengua catalana, en alguns números s’incloïen separates amb les traduccions dels textos a l’espanyol i a l’anglès.
Els mètodes d’impressió en format paper abasten la serigrafia, la fotocòpia, la rotativa de premsa i l’òfset. Alguns números tenen un marcat caràcter objectual, ja que inclouen manipulats manuals, cassets d’àudio o discos de vinil.
Tots els números es van presentar a Reus i a altres ciutats amb un seguit d’actes (concerts, performances, recitals…), adients al contingut de cada revista.
Fenici suposà la constitució de Comissariat, associació en actiu des del 1987.
Francesc Vidal Vives
Des de l’acabament dels anys setanta fins a l’actualitat, ha desenvolupat una actitud artística d’agitació mitjançant l’edició gràfica de publicacions, revistes, propostes d’art postal, exposicions i programacions culturals de caràcter experimental, plantejades com a alternatives a la cultura oficial o al dirigisme cultural, des d’un centre local i perifèric com és la ciutat de Reus i la comarca del Priorat.
Alguns dels seus treballs personals són: Un corrent d’aire fresc (1981), Visura plàstica (1984), FPDM. Fills Putatius de Miró (1993-1994), Diner públic (dins Art Públic Calaf ’99) i L’alçament d’una partida (2000, conjunt escultòric sobre el Grup Modernista de Reus).
Ha estat coordinador i dissenyador d’una cinquantena de publicacions; i artífex de les plataformes: SIEP (Reus, 1981-1984), Fenici (Reus, 1985-1993), Talp Club (Reus, 1996-2003), Grau Zero (Lleida, 2000), Priorat Centre d’Art (comarca del Priorat, 2006-2013) i Addend (la Morera de Montsant, 2016-2024).
També és autor dels llibres Blocs, parets columnes i banderes (1983), amb textos de Pere Anguera; Laxant depressiu (1984), amb textos d’Antoni Mateu; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès; Camell de doble gepa (1989), amb textos de Joan Cavallé; Doble bivalve (2000), amb Lluís Juncosa i Steva Terrades; màximes maximalistes (2006), amb textos de Pau Riba; Tenir lloc(s) + Cultura de barri (2023), amb Montserrat Cortadellas; Performance (2023), i Rabbit Punch (2024).
Montserrat Cortadellas
Artista visual i educadora. Alguns projectes dins del camp de les arts: Subtils Conceptes Gelats (1989), L’Hàbitat Habitat (1991), Vincles de Comunitat (1992), La Re-Ubicació del Perpetu Retorn(1995), Hi Ha Roses (1996), Mem(2000), Fatum (2001), Tenir Lloc[s] (2015, amb Francesc Vidal), Esculpir Ceps (2007-2022), Tancats al Montsant (2022, http://addend.comissariat.cat/?page_id=5233).
Dins del camp de la pedagogia de les arts visuals, du a terme dues línies de treball. En l’ensenyament reglat, és assessora de mestres i educadora. En l’àmbit artístic, des de l’any 1999 realitza el cicle Estratègies de Coneixement, un projecte artisticopedagògic desenvolupat amb diversos col·lectius, majoritàriament aliens a l’art contemporani: “Tan a Prop, Tan Lluny”, Imatges d’un Recorregut (publicat a [a] prop, 2002, http://www.scribd.com/doc/13292243/aprop), Provocar la Mirada (2002), Emissors d’Identitat (publicació, 2004, http://www.scribd.com/doc/13292010/emissorsdidentitat), Entre Vies (2013, https://estrategiesdeconeixement.wordpress.com).
Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas, editors de Fenici
Quins han estat els vostres projectes editorials?
Bàsicament el projecte d’art postal col·lectiu Sàpigues i Entenguis produccions (SIEP) (1981-1984); els deu números de la revista Fenici (1985-1993); els monogràfics editats per Talp Club (1994-2004): Artista/Públic, Em Preocupa el Dirigisme Cultural que Exerceixen els Governs, Del Jardí de Maria (textos de creadors de la Catalunya del Nord), Talp Club 96 (resum de les activitats de 1996, amb textos escrits pel públic assistent), Vigència de la Metàfora, Dijous.Remesa / Divendres.Comanda (d’Enric Casassas i Francesc Vidal), Perifèria (versió paper), Perifèria (versió CD-ROM), In situ – Audiopoètiques 2, Ensenyament i Cultura Visual (coordinat per Montserrat Cortadellas),Trienni (CD amb temes de tots els artistes sonors que van participar en la programació de Talp Club en el període 1996-1999), Ideologia, àdhuc, Ideologia_2 i PHN (Plan Hidrológico Nacional); els tres números de la revista Esquerp (2000-2003); els tres números de la revista Qui a qui. Qui aquí? (2007-2008), editats per Priorat Centre d’Art; el llibre Arte, cultura e impostura (2008) de Domingo Mestre, editat per Priorat Centre d’Art; el catàleg resum del projecte Priorat Centre d’Art PCD’A 2006>2013 (2016); el monogràfic Tancats al Montsant (2022), projecte de Montserrat Cortadellas per a Addend i amb una trentena de participants; i els diversos reculls que estem publicant darrerament: Addend 2016-2021 (2022); Xarxes, residències, ecosistemes, diàleg, món rural, art, terra, sostenibilitat, disseny, alimentació, ciència, recerca… i vi! (2022), de Joan Asens i Martí Guixé; Fenici 1985-1993 (2023); Monogràfics 1994-2003 (2023); Esquerp i Qui a qui. Quí aquí? (2023); CDR Joan Rebull 2017-2020 (2023); Txec i Grau Zero1997-1998 i 2000 (2023), i els 4 plecs resum de Talp Club (2023). En aquest moment estem preparant una sèrie de 15 publicacions, que resumeixen, mitjançant articles de premsa, imatges i textos, les activitats realitzades en el període que va del 1975 al 2005.
Què és el que us va moure a encetar el repte?
Com he comentat vam dedicar tres anys (1981-1984) a un projecte d’art postal: SIEP. Tot i els bons resultats pel que fa a la difusió (amb milers de trameses enviades, i també rebudes), a la bona recepció de les propostes i a l’aprenentatge que vam adquirir, va arribar un moment que ens resultava molt limitat i vam creure convenient fer el pas cap a un format que ens permetés tractar més informació i difondre-la, i això requeria un canvi de concepte i de formalització. Cal tenir en compte que l’art postal que dúiem a terme (en total van ser més de cinquanta propostes), tot i realitzar milers d’enviaments per correu, era d’uns tiratges d’uns 100 a 300 exemplars cadascun i els receptors també estaven molt escollits, cosa que ens limitava molt el camp d’acció.
La idea inicial era l’autogestió, aconseguir controlar tot el procés creatiu i resoldre el problema de la difusió dels nostres treballs i també d’altres de similars igualment experimentals i, per tant, molt poc comercials.
Aquesta premissa era vàlida per a l’art postal, per a les diverses publicacions i també per a les programacions multidisciplinàries que hem anat engegant, com Talp Club (1996-2003), Priorat Centre d’Art (2006-2013) i Addend (2016-2024).
Cal dir que com a SIEP vam rebre un ajut de la Generalitat que ens va permetre començar a editar diversos llibres d’artista: Blocs, parets, columnes i banderes (1983), amb gravats de Francesc Vidal, textos de Pere Anguera i pròleg de Marcel Pey; Tenebrae (1983), de Marcel Pey; Tara (1984), de Montserrat Cortadellas i amb pròleg de Quim Monzó; Laxant depressiu (1984), amb glossa d’Antoni Mateu, nomogrames de Francesc Vidal i pròleg de Vagina Dentata Organ; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès i originals de Francesc Vidal, i XIV iguanes (1986), amb fotografies de Carles Fargas, textos de Pere Anguera i pròleg d’Otto Mèlich.
cobertes del primer i del darrer Fenici
Els diversos projectes més plurals i col·laboratius autogestionats que vam dur a terme durant les dècades de 1980 al 2000 sempre els vam entendre com una línia paral·lela al treball que fèiem com a artistes, bàsicament centrats en disciplines com el gravat, la pintura, l’escultura o la instal·lació…, que desenvolupava individualment cadascun dels participants. Les propostes col·lectives les dúiem a terme com una mena de reforç i suport a aquest treball que consideràvem “principal”.
En cert moment, especialment amb la posada en valor del treball en context, dit “art d’interès públic” a finals dels anys noranta, ens vam adonar que la veritable innovació la dúiem a terme en aquesta línia “paral·lela” col·lectiva, molt més implicada amb el teixit social i el territori, i amb temàtiques i problemàtiques molt actuals i molt properes, davant d’uns formats i unes actituds molt més convencionals i previsibles, bàsicament adreçades a potencials mostres en galeries comercials o sales d’exposicions d’entitats una mica rovellades.
Per què Fenici?
Pel que fa al nom, la idea era no caure en “modernitats” transitòries que poguessin quedar obsoletes o ridícules en poc temps. M’agradava molt el nom del grup de música del director de cinema Jim Jarmusch, The Del-Byzanteens; aquest concepte, aquesta referència a altres èpoques i cultures, més atemporal, en va ser el referent i la idea a aplicar.
Quines seccions tenia la revista i per què.
La revista va començar essent una amalgama de disciplines, amb articles de música, art, literatura, dansa, etc., però sempre molt marginals. A partir del número 8 de Fenici, anomenat Audiopoètiques i dedicat a la poesia expressada en directe en diversos formats, encetem una línia de publicacions monogràfiques que editem sota diversos noms, tots diferents i que fan referència a la temàtica tractada en cada número; amb l’interval del número 9 de Fenici, en format vídeo de 45 minuts de durada, en el qual prescindim del paper.
La conclusió que n’havíem extret és que una publicació que, per qüestions pressupostàries, no obeeix a una periodicitat constant és millor adreçar-la a un públic més específic, i d’aquí el tractament d’un tema concret en cada número. Aquest plantejament permet tractar més a fons una temàtica i adreçar la publicació a un públic més específic, que realment hi estigui interessat.
Una de les característiques que m’agrada ressaltar d’aquestes publicacions monogràfiques és que s’obria la participació a qualsevol persona interessada que hi volgués aportar el seu punt de vista mitjançant textos o imatges, i tot el material rebut s’incloïa en l’edició. Aquesta és una característica hereva de l’art postal, que no posa cap filtre a temàtiques ni participants.
Com s’escollien els temes i les col·laboracions.
Pel que fa a Fenici, buscàvem perfils afins que poguessin aportar informació interessant sobre els nostres temes d’interès. Per exemple, al Víctor Nubla li vaig trucar a partir d’un contacte trobat en un dels seus enregistraments discogràfics. En aquell moment la difusió de les dades personals no estava tan protegida ni fiscalitzada com ara, i tots estàvem molt interessats a fer-ne difusió per captar possibles interessats en el nostre treball i també per poder contactar amb altres creadors i agents culturals afins. Molts dels participants també havien utilitzat l’art postal per expandir les seves propostes, com més tard vam saber. Alguns dels articles els proposaven els propis col·laboradors, per exemple el Carles Hac Mor va escriure un article molt elogiós en un diari parlant de Fenici, però incidint en la necessitat que li dediquéssim més protagonisme a la poesia, i així ho vam fer en el següent número. També era interessant la barreja generacional; comptàvem amb textos d’escriptors com el Xavier Amorós, que, tot i tenir l’edat dels nostres pares, era el més entusiasta de la publicació.
Quin perfil lector tenia Fenici?
Suposo que els “progres” de l’època. Tampoc no vam fer estudis de mercat. Amb el temps ens han arribat comentaris de joves que la tenien com a referent, però en aquell moment ja fèiem prou a resoldre les dificultats que implicava editar una publicació d’aquelles característiques. La nostra estructura, pel que fa a personal implicat “fix” en la realització de la publicació, era mínima, de tres persones; és a dir, la de qualsevol fanzine de l’època. Naltros venim de la filosofia punk: “fes-ho tu mateix” (Do It Yourself); no cal que en sàpigues, en tot cas ja n’aprendràs, i la vam aplicar a fons en tot moment. El que no podem garantir és que n’haguem après amb el temps.
Quina missatge o intenció tenien els materials d’acompanyament?
El format de publicació més objectual era una de les característiques diferencials de Fenici, hi havia força detalls manipulats o afegits. En un dels números s’incloïa un disc de llarga durada amb diversos temes de música experimental; en un altre el disc LP Delirio de dioses, de Víctor Nubla i Anton Ignorant, gravat en una sola cara amb una imatge serigrafiada en l’altra; un altre incloïa una casset; etc. És evident que escriure sobre música no és el mateix que escoltar-la i amb aquest format ho fèiem possible, segurament seguint la premissa de Frank Zappa: “Parlar de música és com ballar d’arquitectura”.
Quins canals de distribució i difusió fèieu servir.
Al començament ho vam intentar amb distribuïdores convencionals, però cap no ens va voler agafar. La distribuíem naltros mateixos, la portàvem a llocs que hi poguessin estar interessats, com galeries o fires d’art, o els mateixos establiments que ens posaven publicitat; i també amb presentacions en espais culturals i comercials. En cert moment, per recomanació de Carles Hac Mor, la va vendre el llibreter Pep Fernández, que disposava d’una botiga a l’espai Metrònom. Més tard la va agafar l’editorial i distribuïdora Herman Blume, però va fer fallida poc després —però no pas per culpa nostra.
I el finançament?
Al principi ho vam intentar amb la publicitat, però porta molta feina per a molts pocs resultats. A més, cal tenir en compte que les pàgines de publicitat també s’han d’imprimir, vull dir que generen unes despeses importants d’edició. També recuperàvem part de la inversió amb l’import de les vendes i aconseguint petites subvencions de diverses institucions.
Quina importància tenien els mètodes d’impressió?
Normalment estaven lligats a la predisposició pressupostària. Vam començar amb fotocòpia i serigrafia (teníem un amic que s’hi dedicava), després amb rotativa de premsa, òfset i vídeo. Però la conclusió és que tenir pocs recursos no pot espatllar cap iniciativa interessant que es vulgui dur a terme.
Quin vincle tenia Fenici amb el Centre de Lectura de Reus?
Doncs en principi cap, tan sols que vam utilitzar les seves instal·lacions per dur a terme alguna de les presentacions de la publicació, com la del número 8, dedicat a l’audiopoesia, per a la qual vam utilitzar el teatre Bartrina amb un recital de la majoria de poetes que sortien al monogràfic.
Què era el millor de la vostra feina.
Crec que la possibilitat de relacionar-nos amb persones i col·lectius de caire artístic i cultural de diverses disciplines, tot establint una relació lògica en la qual naltros com a editors també hi aportàvem alguna cosa positiva. En aquest aspecte els vincles que es van generar van ser molt útils en aquell moment i la majoria de relacions s’han mantingut vigents. Gent molt interessant i molt diversa i, en molts casos, provinents d’entorns socials i àmbits i nivells culturals molt allunyats dels nostres i dels qual vam aprendre molt. Un gran calaix de sastre creatiu i humà, i sempre amb un gran respecte.
Parlem ara del present
Ha tingut lloc una exposició de la revista a la galeria d’art Juan Naranjo. Com va anar i com va sorgir la idea?
L’exposició FENICI [1985-1993] + … va vindre donada per l’interès del Juan Naranjo pel nostre treball editorial i artístic, i en aquest cas específic pel de la dècada 1980-1990. Cal tenir present que aquest establiment es defineix com a Galería de Arte & Documentos, i que el nostre treball hi encaixa especialment bé.
Fons Fenici exposat a Galeria Juan Naranjo (Barcelona)
La nostra relació amb les galeries d’art sempre ha estat molt distant perquè des del primer moment vam encaixar molt millor en els espais de caire cultural que en els establiments comercials. Per aquest motiu ens ha sorprès satisfactòriament aquest interès recent.
Quines revistes llegiu i ens recomanaríeu, i per què?
Hores d’ara molt poques, tot i que per a mi, durant molts anys, han estat la principal font d’informació.
Com veieu el futur les publicacions periòdiques en paper i en digital?
Doncs en principi malament, tot i que el format paper és dels més fiables pel que fa a durabilitat. Només cal dir que de la majoria de números de Fenici es va fer un tiratge de 2.000 exemplars, i de les darreres edicions n’hem fet 400, 100 i 50 exemplars, i ens en sobren. Crec que amb aquesta data contesto la pregunta.
La gent més jove s’ha acostumat al format digital i la seva immediatesa i cada vegada rebutgen més el format objectual i l’acumulació.
Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
Doncs que els lectors s’animin a publicar, en el format i els canals que vulguin, perquè com a eina de coneixement i d’experiència continua essent molt vigent.
Moltes gràcies per atendre’ns i us seguim per les xarxes!
Cada 3 de maig se celebra el 
