Enguany s’ha commemorat el Centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894-7 d’agost de 1924), poeta avantguardista, d’esperit rebel, popular d’origen i popular també pel seu ressò, encara ben vigent.
Fou militant de moviments anarquistes, socialistes i catalanistes de l’època. Volem fer un petit homenatge a qui fou impulsor, redactor i editor de revistes de signe revolucionari i futurista de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX.
Ens arriba la seva memòria gràcies també a cantautors de la Nova Cançó que van musicar els seus poemes. Redescobrim-lo. Llegim-lo. Gaudim-lo.
L’Any Salvat-Papasseit ha de servir perquè la seva obra creixi en lectors, rebi l’atenció de la crítica, sigui objecte d’estudi en cadascun dels seus caires i sigui traduïda a altres llengües. Perquè el so de la seva poesia s’internacionalitzi i faci recordar a tothom que, com va dir el poeta, “Catalunya és un nom i és una amada.”
Avui entrevistem a Maria Lluïsa Julià i Capdevila, actual directora de la nostrada i centenària Revista de Catalunya.
La Revista de Catalunya és una capçalera històrica d’un enorme valor simbòlic perquè ha estat capaç de superar etapes molt diverses de la història del nostre país des que es va fundar el 1924. Es pot dir que la seva trajectòria evoluciona en paral·lel a la història del nostre país, però en totes les etapes, inclosa la de l’exili, ha volgut ser un espai en què les diferents disciplines, sobretot la història, les humanitats i les ciències socials, s’hi poguessin desenvolupar amb rigor i amb voluntat de reflexionar i generar opinió i debat.
Lluïsa Julià i Capdevila [fotografia: Juanma Ramos, El Punt Avui, 2024]
Doctora en filologia catalana, imparteixo classes a la UOC. El meu camp d’estudi se centra en la literatura catalana moderna i contemporània. A més d’haver dedicat molts estudis i edicions a Joaquim Ruyra i altres autors, m’he interessat per donar a conèixer des de les escriptores del segle XX, Caterina Albert, Carme Karr i Maria Antònia Salvà, a autores contemporànies com Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal o Felícia Fuster. Entre altres títols destaco l’assaig Tradició i orfenesa (2007), Maria-Mercè Marçal. Una vida (2017) i Maria Antònia Salvà. Fragments d’una vida (2023), a banda d’articles i conferències. M’interessa la vida associativa cultural i he format part de la Junta del PEN (Comitè d’Escriptores) i de la junta nacional d’Òmnium Cultural així com he estat Secretària general de l’AELC (2001-2009). Actualment sóc la vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès.
–Quins han estat el vostres projectes editorials?
De fet, un dels camps en què ha treballat sempre és el de l’edició sigui d’obres literàries d’escriptores i escriptors, o documents com epistolaris i material que permeti conèixer-los. En el cas de les escriptores la falta d’edicions és un dels primer problemes per conèixer-les. He dirigit algunes col·leccions ben diverses, com la d’autors clàssics moderns a l’editorial Angle (2008-2010) o una edició molt divertida, Rosa de Pitiminí, de l’editorial Mèdol (Tarragona), que donava una visió irònica de la novel·la rosa en català, s’encarregava a autores reconegudes que signaven sota pseudònim. Però va ser des de l’AELC que vaig impulsar projectes vigents: la col·lecció Retrats, entorn l’obra d’un escriptor o escriptora, i les pàgines d’autor/a, un projecte ben viu i de consulta obligada per qui vulgui conèixer els escriptors i traductors en llengua catalana. També vaig participar en la revista Literatures, de curta durada, però que com els Retrats, es pot consultar en línia.
–Què és el que us va moure dirigir una publicació com la Revista de Catalunya?
Va ser una proposta des del Patronat de la revista. M’ho vaig pensar força, per sospesar les possibilitats de tirar-la endavant. Una revista és un projecte col·lectiu i ha de tenir un espai propi dins el món cultural. Les revistes són el nervi de la cultura. La pregunta era si la revista tenia aquest lloc en un moment que els hàbits lectors han canviat i s’ha imposat la immediatesa de la xarxa i el fet que els lectors estan acostumats a què la informació de tot tipus, també la cultural, els arriba directament al mòbil.
–Quines seccions té la revista i per què.
La revista té unes seccions fixes: Opinió, Prismes, que inclou articles d’estudi de diferents camps, des del polític i històric al social, lingüístic o demogràfic, sense oblidar l’economia. I la perspectiva tant pot ser d’àmbit català com europeu o mundial. Sempre hi ha una entrevista i les seccions dedicades a l’Art i a les Lletres. El que hem incorporat en aquesta etapa ha estat el dossier indexat. És a dir articles entorn un tema o persona que passen una doble revisió a cegues. Aquest fet ha professionalitzat la revista que la fa atractiva també als investigadors de les noves generacions. Aquest ha estat un dels reptes de l’equip. Els últims temes han estat l’Exili, una presentació dels últims estudis d’Àngel Guimerà i, coincidint amb el centenari, una visió de les revistes literàries dels Països Catalans. També dediquem la secció Ressenyes a presentar novetats de llibres d’assaig. A vegades hi ha una altra secció que presenta textos inèdits. Com es pot veure és una revista extensa. Ens movem al voltant de 150 pàgines, pensada per ser llegida en diferents moments. Pensa que sortim cada tres mesos.
–Com s’escullen els temes i les col·laboracions.
L’equip de redacció decideix els temes, a partir de prendre el pols a l’actualitat en els diferents camps que he mencionat. I, de fet, lligat a la pregunta sobre les signatures, es busquen diferents perfils de persones, sempre expertes en les matèries o que justament estan preparant estudis sobre la qüestió que interessa tractar. Es pretén un exposició rigorosa i al mateix temps entenedora; que depassi la mera descripció d’un tema o aspecte.
–Quines “firmes” destaqueu al llarg de la història de la revista.
Al llarg de l’àmplia trajectòria de la revista hi han col·laborat tots els referents històrics i culturals. Només referint-me als seus directors ja veiem l’ambició i nivell intel·lectual que es proposaven. S’emmirallaven en les gran revistes franceses, com Nouvelle Revue Française (1909), d’André Gide. També hem de pensar que som als anys del naixement del gran periodisme com es desenvolupa al llarg del segle passat. Antoni Rovira i Virgili, el seu fundador, ja s’interessava per presentar els conflictes internacionals en les seves pàgines; Ferran Soldevila, que en fou director en la segona etapa, la del 1930, la convertí en una revista moderna d’alt nivell intel·lectual i periodístic. Després la va dirigir J.V. Foix que li va donar un caràcter més avantguardista en el disseny. També és decisiva la feina d’Armand Obiols en l’etapa de 1938 i a l’exili. Després és Max Cahner i Albert Manent que es proposen reprendre-la el 1986. La incorporació de les investigadores ha estat més lenta, però ara s’hi mostren interessades a publicar-hi. No voldria deixar d’esmentar la importància de Teresa Rovira, bibliotecària, filla d’Antoni Rovira i Virgili, que va fer possible la seva continuació als anys vuitanta.
Primer i darrer número publicats de Revista de Catalunya (1924-2024)
–Quin perfil lector té la Revista de Catalunya?
Es dirigeix a un lector i lectora ampli, interessat per estar informat sobre temes de la realitat del món i de la cultura, més enllà de l’apunt breu i immediat que donen les xarxes. En aquest sentit la singularitat dels dossiers ens permet dirigir-nos a sectors més concrets segons els temes que tractem. De moment estem tenint bona resposta, ens acostem al públic a través de presentacions ens espais específics on acudeix el públic interessat, i en fem difusió a les xarxes. Com et deia abans, cal anar a buscar el lector. Un aspecte que ha canviat radicalment en les últimes dècades.
-I el finançament?
Aquest és un aspecte fonamental i complicat. Recordes quan L’Avenç va dir que plegava l’any passat? Tothom es va posar les mans al cap dient que no podia ser, però la gent no és conscient que cal subscriure’s a les revistes perquè es puguin mantenir. Actualment es paguen sense dubtar subscripcions a plataformes digitals, audiovisuals i musicals; en canvi no es té consciència que cal fer-ho a les revistes, que a més d’alguns ajuts institucionals es mantenen a través de subscripcions. S’ha instaurat la idea que la cultura és de franc i aquesta idea cal canviar-la. Com és si no que els més poderosos del món són els propietaris dels canals digitals? Volem que la informació sigui dirigida per uns quants? Deixo aquí la reflexió. També és important la feina que fa l’APPEC, l’associació que aplega les revistes i publicacions periòdiques per a la seva difusió.
–Quina importància tenen les cobertes a nivell tant visual com contextual?
Les cobertes són importants, identifiquen la publicació. La Revista de Catalunya s’ha anat modernitzant al llarg dels anys i èpoques, però mantenint un mateix concepte, el que li va donar Josep Palàcios en la segona època ja va tenir en compte la idea del 1924. Ara juguem molt amb els colors de les lletres i en l’anagrama de la lletra capital, la R inicial.
-Enguany és el Centenari de la Revista de Catalunya quins actes s’estan duent a terme i quins altres tindran lloc.
Entre els ja realitzats destaquen la Jornada que la Càtedra Hipòlit Nadal Mallol (UdG) va dedicar a la Revista de Catalunya a Port de la Selva i el Simposi Trias que vam realitzar conjuntament amb la Càtedra Ferrater Mora a l’IEC amb més de 20 intervencions d’estudi sobre la revista, les dues el passat mes de juny. El simposi Trias es publicarà l’any vinent.
Entre les programades a l’estiu i a la tardor, la taula rodona sobre la Revista a la UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i les intervencions a la Jornada de la Càtedra Baixeras de la Universitat Rovira i Virgili. També farem una col·laboració amb la Universitat de Girona en una matèria sobre periodisme. S’han fet dos llibres importants : la Història de la Revista de Catalunya, coordinat per Josep M. Roig Rosich i Albert Manent, i una antologia bilingüe per donar a conèixer la revista al públic anglès que presentarem a Glasgow el 9 de novembre, dins el Congrés de l’Anglo-Catalan Society. N’hi ha d’altres que organitzem amb els comissaris de l’efemèride, Pilar Garcia-Sedas i Francesc Marco. Destaquen l’exposició que tindrà lloc entre els mesos de gener i març del 2025 a la Biblioteca de Catalunya, comissariada per Pilar Garcia-Sedas i altres actes i presentacions de la revista, també en la Setmana del Llibre en Català del mes de setembre. Totes aquestes activitats es poden trobar ressenyades al web de la revista https://revistadecatalunya.cat/
Presentació dels actes de celebració del centenari de la Revista de Catalunya [fotografia: Govern, març 2024]
–Quines revistes llegiu i/o ens recomanaries i per què?
De culturals, cal seguir les de més llarga trajectòria, com Serra d’Or, L’Avenç i L’Espill, de València. També seguim el portal Núvol i el magazine Catorze, així com Els Marges, que celebra els 50 anys; Reduccions, Caràcters o Haidé, aquestes últimes més específiques. Sempre depèn del marc d’informació que busquis, però també El Temps o Sàpiens, cadascuna ha aconseguit singularitzar-se en aspectes concrets i tenir un disseny, unes seccions i uns col·laboradors que les han convertit en referents. És clar que hi ha lectors que segueixen les revistes teatrals o musicals, però en el marc cultural i literari, les que t’he ressenyat són indispensables.
–Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper i el futur dels digitals?
Ja t’he comentat les dificultat actuals tant pels canvis en els hàbits lectors com pel paradigma del món digital en què vivim. El repte actual és fer conviure el suport paper amb el suport digital i més enllà d’això, que no deixa de ser instrumental, mantenir i fer créixer l’interès per la lectura. Aquesta és una tasca de tothom, des de les revistes escolars a què les revistes es trobin en els exhibidors de novetats a les llibreries, no sols els llibres! I que tinguin el seu espai en els programes culturals. Que s’hi puguin presentar. I naturalment que les revistes exposin temes que interessen avui, i de forma atractiva. Cada capçalera ha de trobar el seu públic, que naturalment és intercanviable amb diverses publicacions. No és fàcil. Necessitem el suport institucional, també.
–Què és el millor de la vostra feina?
En primer lloc el treball de la redacció, són fonamentals les reunions en què tot l’equip participa i exposa els seus criteris i coneixements. Ens permeten definir i avançar ràpidament per dissenyar els temes i els col·laboradors. Es genera energia i una xarxa de persones impressionant; després, veure que el procés d’elaboració es concreta. Cada número és un repte, una proposta que presentem en la cadena cultural.
–Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
I és clar: que recomano llegir la Revista de Catalunya, insisteixo en la importància de subscriure-s’hi o d’anar a la llibreria a demanar-la. Seguir-la a les xarxes, difondre-la. Segur que hi trobareu temes, entrevistes i articles que us interessen. Però per sobre de tot que les i els bibliotecaris la demanin perquè la seva biblioteca s’hi subscrigui. Un lector no la demanarà mai si no la veu. Que s’exposi en un lloc ben visible i a l’abast! Les biblioteques poden fer molt per difondre les revistes en català.
Moltes gràcies per atendre’ns i per altres 100 anys més!
Pel que fa a la fotografia, podem considerar les revistes especialitzades des de dos punts de vista: la presència i ús de la fotografia en revistes que exclusivament o parcial tracten de Fotografia, en totes les seves accepcions des de la documental a l’artística.
Convé recordar i tenir molt present la importància que han tingut les publicacions periòdiques pel seu caràcter recorrent i ampli abast en el temps (relatius en funció de cada capçalera) per a la Història de la Fotografia, com a disciplina vinculada a molts àmbits: per una banda, de la bibliografia i experiències generades des del seu descobriment el 1839, i també com a nova tècnica gràfica sublim acompanyada de text o no. Intentarem per tant resumir una mica les diferents tendències, tipologies de continguts i de productors d’aquestes publicacions de finals del segle XIX i primer terç del segle XX.
Si bé farem referència a l’evolució de la disciplina, en general, per als exemples ens centrarem en publicacions catalanes i espanyoles, i també en els fons i col·leccions que es conserven a les biblioteques, arxius i museus del territori català. Ens centrarem però en l’entorn més immediat, tot i fer algun apunt o referència concreta a capçaleres europees o americanes.
La primera revista sobre Fotografia a Europa fou La Lumière com a òrgan oficial de la Sociedad Heliográfica, que neix a París el 1851. I els dos primers títols de l’estat espanyol van aparèixer a Cadis –El Propagador de la fotografía i El Eco de la fotografía– el 1863, la primera de Barcelona va ser La Fotografía que va treure el primer número el 1886, i també tenim la Revista Fotográfica (Barcelona, 1891) la La Fotografía Práctica (Barcelona, 1893), aquesta darrera especialitzada en estereoscopia i amb continguts de tipus tècnic.
Paper de la fotografia en les publicacions periòdiques
A més de l’esforç de les associacions i societats dedicades a la pràctica i difusió de la fotografia, l’any 1914 Kodak s’instal·la a l’estat espanyol i s’inicia un procés d’implantació i expansió de la fotografia, que passa a publicar 4 revistes tècniques i de tipus industrial adreçades a diferents públics.
Els butlletins d’associacions fotogràfiques i les revistes tècniques i comercials especialitzades seran el primer sector en què la fotografia serà molt important si bé en un cercle més o menys restringit o erudit.
La necessitat de reproduir mecànicament text i imatges amb fins editorials alhora no és possible fins el 1880 any en què es desenvolupa el procediment fotomecànic del semitò. Fins aleshores, des de 1850 els processos fotoquímics de reproducció de les fotografies s’havien dut a terme gràcies al fotogravat, la fotolitografia o la fototípia. Sánchez-Vigil, diferencia les “revistes il·lustrades”, que reproduïen dibuixos i gravats, de les “revistes gràfiques” que incloïen fotografies. Serà el punt d’inflexió. Així doncs, si bé amb el fotogravat les imatges passen a ser emprades com a part de les notícies acompanyant els reportatges d’actualitat, el salt en l’àmbit periodístic es va produir amb la creació de Blanco y Negro, el 1891. En la premsa gràfica, destaquen doncs els periòdics diaris, quinzenals o mensuals, que cada cop van complementant el text amb grans imatges. Aquest canvi de tendència de la premsa periodística queda reflectit en l’aplicació del model de la revista Blanco y Negro al diari ABC el 1905 que juntament amb col·laboracions literàries i continguts d’entreteniment o coneixements, cada vegada va incorporant el reportatge, d’aquí que s’arriba a subtitular-se “diario gráfico”. Citem també el diari La Actualidad nascut a Barcelona el 5 d’agost de 1906 que es caracteritzava per presentar una imatge a plena pàgina de portada com a reclam complementat de vegades estampada a color La Tribuna que, entre 1911 i 1919 esdevé el diari gràfic pioner de la premsa catalana.
En l’àmbit de les revistes gràfiques especialitzades o revistes fotogràfiques, a Catalunya La Ilustració Catalana fundada per Francesc Matheu que esdevé la primera revista gràfica en català en tant que “periódich desenal, artistich, literari i científic” i també adquirà importància i èxit D’Ací, d’allà (Sitges, 1918-1936); progressivament les fotografies tindran un lloc més destacat i es diferenciaran pel tipus de contingut i públic al qual van dirigides. Donada la diversitat d’activitats i disciplines vinculades a la fotografia abasten molt sectors: les culturals, les professionals científiques, entre d’altres. Un cas són la revistes de moda, como Vanity Fayr (1920) i, si bé va aparèixer més tard, el 1945, Elle a la que actualment recentment l’espai La Virreina de Barcelona ha dedicat una exposició en la qual es reprodueix la cita: “La fotografia de moda esdevé art aplicat” (Peter Knapp, director artístic de la revista). Si bé cap al 1860 la fotografia de moda és un fet, no és fins el 1880 quan les revistes van començar a incloure fotografies a més d’il·lustracions, i van donar sortida a la publicitat de grans magatzem alhora que van fer més accessible la moda femenina.
L’àmbit científic és el primer en què es tracten temes relacionats amb la fotografia com a disciplina: les expedicions científiques en territoris estrangers i de descoberta, són explicades i estudiades a partir de publicacions en què es difonen els seus resultats tot i atorgant a la fotografia un caràcter documentació i de registre, tant en l’àmbit etnològic com en el de les ciències naturals per als espècimens de diversa naturalesa. També en la microfotografia i els nous invents per a estudiar l’avenç de la ciència en òptica i també aplicat a la biologia i medicina clínica. En aquest camp, també abunden les seccions sobre fotografia vinculada a les excursions, natura i ateneus populars en què gent amb inquietuds culturals, nacionals i també científiques. Fins el 1914, segons apunta E. Insenser, el cercle productor d’aquestes publicacions és el burgès i emmarcat en el pictorialisme i que s’adquireixen per subscripció i en la majoria de vegades en el sector amateur que a mesura que vagi passant el temps i evolucionant la tècnica cada vegada serà assequible progressivament a un públic més ampli. D’aquest estil, hi ha la Galería. Revista internacional de Fotografía (1930), la versió espanyola de la qual José Ortiz Echagüe en va ser el coordinador.
En llengua catalana, la revista Ciència va ser la primera revista de divulgació científica va tenir dues etapes de publicació: una del 1926 al 1933 (53 números publicats) i una altra del 1980 al 1991.
Entre les revistes gràfiques sobre la mirada del viatger, hi ha les que, a la manera d’àlbum i amb cert exotisme, permetien recrear la moda, art, viatge, costums, esports, etc. dels llocs que es visitaven com per exemple, La Esfera (Madrid, 1914-1931) o la Estampa (Barcelona, 1928) i Crónica (1929-1938). Un altre gènere que es presta molt a les imatges són les revistes o publicacions de viatges i excursions des del punt de vista turístic i vinculat a la natura: un referent crucial del qual és la National Geographic que aquest any ha complet 125 anys, que fou pionera en l’estètica de l’assaig fotogràfic quan s’eixamplaven els límits tècnics del mitjà amb l’objectiu d’entretenir i instruir els molts lectors que té i ha tingut.
Les publicacions sorgides dels diversos sectors de l’art, gràcies a les exposicions universals i la promoció de les belles arts, són habituals i freqüents en les escoles de dissenys i cercles artístics, dins de l’àmbit acadèmic, en què cada vegada més i després d’un període de transició polèmics en què es debatia sobre la seva naturalesa i condició com a “Art”, el fotògraf guanya pes com a autor que signa la seva obra i que passa a ocupar un lloc primordial i a ser reconegut com a disciplina de creació. Però no només, “premsa fotogràfica” és la denominació que reben les revistes creades per empreses vinculades al sector o establiments amb intenció comercial i com a vehicle de publicitat de la seva oferta de productes, les primeres de les quals daten dels anys 1920s i són de les grans firmes internacionals com Agfa que posa en marxa la seva revista oficial a Barcelona l’any 1926; essent algunes d’elles fins i tot gratuïtes. També amb continguts tècnics i dedicats a l’obra d’autor que reproduïa, cal mencionar la revista Any de llum que tingué una durada de només dos anys (juny de 1933-març de 1935), patrocinada por nou societats fotogràfiques i altres grups culturals sota la direcció d’Andreu Mir Escudé. En el número 11 de 1934 d’aquesta capçalera, es reprodueix a manera de pròleg una carta de Marcel·lí Soler Biosca a C. M. de Quintana titulat “De re photographica” en què es defineix “com a propagador acèrrim dels formats internacionals de Catalunya, que tants d’avantatges tenen, i no menys des del punt de vista editorial.”
El període comprès entre els anys 1914 al 1939, va representar a nivell d’experimentació i divulgació de la fotografia una oportunitat d’avantatges ja que la tècnica oferia càmeres més petites, la necessitat de menys temps d’exposició, etc. que van permetre poder cobrir les batalles i grans conflictes bèl·lics en forma de reportatge humanista. Aquests avenços van permetre als fotògrafs professionals el poder cobrir esdeveniments importants o que marcarien la història mundial i que van generar molt d’impacte: la cobertura de conflictes bèl·lics com la Guerra civil i Primera Guerra Mundial, en són un exemple, va donar una embranzida al fotoperiodisme. El 1936 Henry Luce va crear Life en Nueva York, i seguint aquest model les pioneres Time i Fortune. A Europa, en la mateixa línia, van aparèixer la revista alemanya Berliner Illustrierte Zeitung i les franceses Vu i Regards (finals dels anys vint i durant la dècada dels anys trenta). La Guerra civil, deixaria empremta ja que moltes revistes interromperen la seva edició i fins i tot moltes van desaparèixer, o bé en sorgiren de noves de molt curta durada.
El punt de vista polític també queda reflectit en la línia editorial d’aquestes revistes en funció de qui presenta els fets i com els transmet. Durant la Guerra Civil es va crear, al bàndol franquista, el setmanari Fotos o ¿Qué pasa? i, alhora, d’altres que eren més d’esquerres, reivindicatives i de contracultura com serien, per exemple, Triunfo o Ajo blanco.
Per altra banda, la “democratització de la fotografia” també es palesa en l’aparició de revistes divulgatives per al públic en general o a diferents tipus de públics: afeccionats i professionals. Alguns títols serien Fotografia para todos: revista mensual de fotografia (abril de 1926) o més locals com La Fotografía práctica publicada a Vilafranca del Penedès. O La Fotografía. Revista mensual ilustrada de sus adelantos y aplicaciones en España y en el estranjero (Madrid, 1901-1913); aquesta darrera tracta de temes tècnics orientats a la fotografia artística.
Durant el període d’entreguerres és l’assenyalat per la bibliografia com el que millor expressa els canvis i la revolució que pateix la Fotografia.
Les avantguardes aporten a totes les arts i ciències molts gèneres i manifestacions: la fotografia realista, el fotomuntatge, foto-collage, el fotoperiodisme i la fotografia d’arxiu. Així doncs, a més de la vessant artística de la Fotografia, sorgeix a Alemanya la “nova objectivitat” un moviment entorn a la República de Weimar (1919-1933) que implantà el sistema fotogràfic d’arxiu: una nova manera de comunicació amb implicacions socials, polítiques i en la vida quotidiana que entenien les imatges com a símbols d’una nova societat, d’una societat moderna en el qual la serialitat, jerarquització i mosaics eren factors que desacaven. Aquestes revistes esdevindran el seu mitjà d’expressió i també de propagació de la seva filosofia. A Espanya, un exemple fruit del moviment neorealista amb reportatges de contingut social fou AFAL de l’Agrupación fotográfica d’Almeria, apareguda els anys cinquanta, que contenia també una secció dedicada al cinema. Les revistes de premis fotogràfics i catàlegs d’exposicions de fotografia també seran una via freqüent de difusió.
En els orígens de la fotografia hi ha el cinema. Que tractin de manera àmplia la captació de la imatge o com a productes “visuals” trobem des dels minuters i cinematògrafs fins a revistes tècniques com Imagen y Sonido que des del principi inclou continguts sobre cinema i so, i editada a Barcelona amb la voluntat de renovar els plantejaments artístics dins del gènere del documentalisme fotogràfic. Un altre exemple: el número 1 de la revista Lux: revista trimestral de fotografía y cinematografía data del 1936.
Revistes fotogràfiques al dia
Des dels anys setanta i vuitanta fins a l’actualitat es produeix un ressorgiment de la fotografia: a més dels butlletins d’entitats noves o de llarga trajectòria, són habituals de divulgatives: I aquelles que funcionen com a portaveu i agenda d’activitats entorn de la fotografia: la Imatge del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona en català, francès i castellà (1979), Copyright òrgan de la Primavera Fotogràfica o Foto Guía. Les actes de congressos especialitzats tindran una presència cada vegada més habitual juntament amb aquestes publicacions pel que fa a la història i tècnica fotogràfica, algunes d’aquestes revistes: History of Photography (Londres, 1977), The PhotoHistorian (Royal Photographic Society, 1972) o Fotocinema: revista científica de Cine y Filmografía (Universidad de Málaga, 2010).
Pel que fa a les revistes comercials, des de 2015 són poques les botigues o negocis vinculats a la fotografia que no tenen un blog en què a més de fer publicitat dels seus productes, fan articles d’opinió o crítica sobre la professió o avenços tècnics, pòdcast, com per exemple VMPhoto, Casanova, EGM o Photolari.
La polèmica i introducció dels avenços tecnològics cada cop més ràpids provoca una proliferació d’iniciatives que troben el seu lloc sobretot pel que fa a la fotografia digital. Algunes estan disponible en digital o fins i tot compten amb una versió en línia o bé s’han reconvertit a aquest format. Per les revistes electròniques, podeu consultar el resultat de cerca al CCUC o bé buscar-les a la plataforma de revistes electròniques.
CCol·leccions de revistes de fotografia a Catalunya
Convé precisar que els centres d’informació que conserven més revistes sobre fotografia s’engloben, en primer lloc, en aquestes categories:
Biblioteques especialitzades de centres universitaris o d’ensenyament superior professionals i de certs àmbits: Història de l’Art, Belles Arts, Ciències, Periodisme, etc.
Col·legis professionals
Organitzacions privades amb fons i col·leccions museístiques d’exhibició
Tipologies de biblioteques, arxius i museus: els de caràcter patrimonial custodien patrimoni bibliogràfic i que normalment han rebut i/o reben donacions o adquireixen material en mans privades o bé al mercat
Hem analitzat catàlegs col·lectius i plataformes institucionals que allotgen revistes digitalitzades, per tal de poder fer un estat de la qüestió o prospectiva de les característiques, tendències, buits o capçaleres que conserven a grosso modo.
En els centres patrimonials generalistes com la Biblioteca de Catalunya, el Centre de Lectura de Reus o Ca l’Ardiaca, les col·leccions acostumen a procedir de biblioteques privades i per tant de vegades contenen números solts ja que depèn dels interessos del donant, sovint és una manera de trobar “relíquies” com números esgotats que permeten completar col·leccions de les capçaleres, encara que sigui amb exemplars de diverses procedències. Per altra banda, les especialitzades acostumen a triar més les capçaleres i subscripcions a revistes que es cenyeixen a criteris més tècnics. Com a exemple de col·lecció particular cedida a una institució pública, hi ha la Biblioteca de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya que fou cedida a la Biblioteca de Catalunya (el seu fons històric) i de la qual es va fer enguany una exposició aprofitant el seu centenari: permet fer un recorregut per totes les tècniques, entitats i gèneres així com també obra artística de fotògrafs; podeu consultar les revistes que la formen al seu catàleg.
Fent una cerca al catàleg del CSUC, es recuperen majoritàriament butlletins d’associacions fotogràfiques, comercials o industrials amb un total de 476 resultats, en què predomines les revistes de fotografia artística (78), seguides de les de cinematografia, publicitat, moda, exposicions i tècnica (amb unes 20 capçaleres cadascuna).
Les publicacions periòdiques més antigues localitzades, estan escrites majoritàriament en francès, alemany i anglès; les tres capçaleres històriques més antigues dels 30 que van ser creades a mitjans del segle XIX: Revue photograhique: recueil mensual exclusivament consacré aux progrés de la Photographie (1855-1865); Photography: journal for every càmera user (1888-1908) i Il progresso fotografico (1894-2002).
En el cas del catàleg de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya (BEG), els resultats recuperats per matèria, i descartant els títols que no eren revistes, és tan sols de 82 i hi predominen butlletins d’associacions fotogràfiques, amateurs o be de tipus comercial. Les que comencen a partir de la segona meitat del segle XIX: El Fotógrafo Profesional (editada per Kodak), al Photo-Magazine (dedicada al públic amateur) i Práctica fotogràfica (fundada el 1903). És degut al fet que, dels centres que integren la xarxa, només hi ha la Filmoteca de Catalunya i les biblioteques auxiliars dels museus d’art i de la tècnica que tractin aquesta especialitat.
En general, s’ha detectat que els centres que conserven aquests títols primerencs i revistes d’aquesta matèria són les institucions dipositàries de les grans col·leccions nacionals la majoria de les quals tenen 100 anys com a mínim de trajectòria i que progressivament han anat catalogant i digitalitzant els seus fons, per una banda: Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Municipal de Barcelona, Filmoteca de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el de Ciència i la Tècnica de Terrassa. I, per altra banda, les universitats amb més llarga trajectòria i aquelles que imparteixen estudis relacionats (la UB, UAB, UPC i la UPF). Fora d’aquests catàlegs, convé precisar que s’han consultat per separat els catàleg d’alguns del centres privats com el Reial Cercle Artístic, la Reial Acadèmia de les Belles Arts, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya o el Centre Excursionista de Catalunya, per exemple.
Pel que fa a la consulta dels portals digitalitzats Memòria Digital de Catalunya, XAC Premsa (Arxius Comarcals de Catalunya) i les bases de dades Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i Revistes Catalanes d’Accés Obert (RACO) convé precisar que s’hi prioritza la consulta per paraula clau, institució, per títol o bé per autor dels articles, de manera que cal anar a consultar-les un cop es compta amb aquesta informació o mitjançant cerques consecutives. Algunes vegades la cerca es fa contra tot els contingut també de les revistes, les catalogacions no inclouen indexació per matèries, no es pot cercar per tipus concret de document (per col·leccions textuals sí però no per revistes) fet pel qual les cerques recuperen molts documents no pertinents, o bé al contrari, recuperen pocs resultats ja que, per exemple, no necessàriament la paraula “Fotografia” està inclosa en el títol de les publicacions o en forma substantivada, i depèn també de l’idioma en què estiguin escrites la cerca es complica.
Noms (ISSN 2938-284X) és una revista de divulgació científica sobre onomàstica, o sigui, sobre els noms de llocs (localitats, accidents geogràfics, carrers…) i noms de persones (noms de pila, cognoms i malnoms). L’onomàstica és una part de la lingüística, i té relació amb la toponímia, l’etimologia i la dialectologia.
És una publicació semestral que conté diversos articles (entre tres i cinc per número), ressenyes (també, unes cinc per número) i una llista de novetats (tant de monografies com d’articles de publicacions periòdiques). És, per tant, un bon mitjà per estar al corrent de les noves aparicions en aquest camp d’especialitat en el nostre context català. La revista va aparèixer per primer cop el 2014, i ara acaba de sortir el número 21.
La revista és publicada en paper i en línia (en accés obert) per la Societat d’Onomàstica, que és adherida a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta entitat va ser fundada el 1980 i té una línia de publicacions variada. A més de Noms, treu Onomàstica (ISSN 2462-3563), una publicació anual d’un caràcter més científic, i la col·lecció de monografies L’Estralla, que ja va pel número 13.
En conclusió, els interessats en els noms de lloc tenen en aquesta Societat i les seves publicacions un bon recurs per trobar resposta a moltes preguntes.
